dilluns, 31 d’octubre de 2016

Diacrítics difunts

El dia que des de l’IEC vam aprovar els retocs que inclou la nova Ortografia, l’escriptor Enric Gomà va fer un tuit deliciós: “Avui portaré el meu fill a un parc i li diré: ‘Mira, fill meu, a la tardor cauen els diacrítics’". Estic convençut que algú idearà alguna performance diacrítica en aquest tram ultratombat del calendari que encetem avui amb la Castanyada mutant, àlies Halloween carabassaire, que ens porta demà a Tots Sants i dimecres al Dia dels Difunts. D’entrada, al portal Xarxa de Mots, la secció rodamots.cat, ideada i coordinada per Jordi Palou des de 1999, envia cada dia un “Diacrític en perill d’extinció” (cóp, rés, jóc, séc...) Normalment canvia cada setmana de tema, però amb aquest podria cobrir mesos. Després hi ha la creació de frases ambigües on les dones fan donacions i els venedors el viatge d’anada. Innovador ha estat Celdoni Fonoll, que ha divulgat el poema “Vénen i venen” de mossèn Agustí Bernaus (1863-1930) destitllat, és a dir, eliminant-ne el diacrític. Queda així: De bon de matí ja venen/les pageses, traginant/ cap al mercat. I quan venen,/ que satisfetes se’n van,/ i no se’n van fins que venen/ i és quan venen que se’n van./ Mes si venen i no venen,/ llavors se’n van rondinant,/ parlant dels mals temps que venen/ i de pitjors que en vindran./ Que si els pagesos no venen,/ malament ho passaran,/ mes si no venen ni venen/ les ciutats, què menjaran?”. A banda dels dos del títol, conté deu “venen” més: 4 de venir (1, 5, 7 i 9) i 6 de vendre (2, 3, 4, 6, 8 i 10). Un bon exemple per demostrar que la pèrdua del diacrític no genera l’ambigüitat, encara que sigui en un joc textual amb voluntat embarbussadora. Que pot alentir-ne la lectura en veu alta? Sí, com qualsevol embarbussament.


Un efecte secundari beneficiós de la diàcrisi ha estat la creació de frases mnemotècniques per recordar els diacrítics indultats. Ja vaig reproduir la primera del lingüista David Arnau, quan eren 14: “Ja ho SÉ, la MÀ de DÉU no TÉ cap PÈL, per BÉ que VÓS dieu que SÍ. Tant ÉS, al MÓN no SÓN pas MÉS els que en fan ÚS. I QUÈ?” Amb el quinzè indult pel SÒL, que transforma la travessa en un Ple al 15, li han sortit competidors. Primer en vaig proposar una de matussera, digna de l’alumnat merlinesc: “Sé si són més, pel que us deu: és vostè sol, mamon”. Té la virtut de contenir només les 15 síl·labes que cal recordar, però fa trampes en ajuntar-les (vostè) i barbarismes (mamon) que costa imaginar en boca del professor de català. El dibuixant Néstor Macià m’envia un diàleg similar: “-Pel que sé, sí, són teus. -Bé, vós sol...! Déu és més ma-mon” I el polígraf Joan Josep Isern ho remata una altra mnemotècnia més adequada. Fa: “a VÓS US SÉ MÉS SOL. SON BÉ de DÉU PEL MÓN ÉS QUE SÍ que TÉ MÀ!”

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/10/16

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Càntut amb Belda & Sanjosex

Segons els historiadors de l’alfabet la lletra C prové de la representació del coll i el cap d’un camell, igual com la A prové d’un cap de bou i la B d’una casa. Als anys vuitanta un dissenyador estrella va cobrar una pasta per dissenyar una C vermella per al Departament de Cultura que semblava treta d’un vagó de rodalies de la Renfe. Topo ara amb una C de braços més discrets, fins al punt que sembla una orella, encunyada a la coberta d’un CD groc. El buit que deixa la C perforada mostra el rostre d’un home gran. És un dels avis que han participat en un projecte fascinant de memòria musical nascut el 2012 a la xarxa i que ara arriba al tall rodó dels discos en perill d’extinció. El projecte es diu “Càntut. Cançons i músiques dels avis”. Al web cantut.cat hi ha enregistrades, en àudio o video, més d’un miler de cançons interpretades a cappella per gent gran que les va aprendre a casa. Territorialment, el projecte cobreix el que, en català provincià, en diríem “comarques gironines” i que en realitat comprèn l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva. Els intèrprets són nascuts al primer terç del segle XX i cada gravació es documenta amb les dades de l’informant (nom, data i lloc de naixement, residència, de qui va aprendre la cançó), així com la font de l’enregistrament: del projecte o previ, mitjans de comunicació locals, institucions, estudiants, particulars. Alguns enregistraments es remunten als anys vuitanta. Cada entrada reprodueix la lletra i inclou un comentari que la contextualitza i n’estableix l’autoria quan és coneguda (Bori i Fontestà, Apel·les Mestres, Verdaguer). Hi ha cançons de tota mena: amoroses, picaresques, infantils, religioses, històriques, de bressol, polítiques...

Tot plegat, flaire de Renaixença. Ara, per obra i gràcia del duet fantàstic format per Belda & Sanjosex, quinze d’aquest miler de cançons salten del segle XIX al XXI en un disc esplèndid, que també es diu “Càntut”, editat pel segell bisbalenc Bankrobber i presentat dijous passat al Tradicionàrius. Belda & Sanjosex inclouen petits fragments samplejats de les cançons amb les veus dels avis i després les reprodueixen fidelment amb un tractament musical net i contemporani que transcendeix la voluntat preservativa sense condonar el peatge documental. Són cançons d’ara i aquí, amb guitarra i acordió, veus que combinen i un gust per mastegar la llengua que meravella. L’èpica d’un romanço com el que narra la història del bandoler “Serrallonga” contrasta amb una cançoneta picant com “El flubiol del meu pare”, que fa: “I el flubiol del meu pare/ fa ballar la mare al llit./ En toquen una sardana/ que en dura tota la nit”. Sense la tradició no existiria la modernitat. De fet, l’única manera interessant d’evolucionar i de transgredir és conèixer i, sovint, la manca de coneixement de la tradició empeny a la petulància i a la supèrbia intel·lectual dels que creuen haver descobert la sopa d’all i es fan un món a mida. Quan càntut els mals espàntut.

Màrius Serra. La Vanguardia. 29/10/16

dijous, 27 d’octubre de 2016

La credibilitat del PSOE

La revista Science va publicar un estudi sobre els taurons de Grenlàndia fet per un equip d’investigadors de la Universitat de Copenhaguen. Una de les conclusions més espectaculars és que poden viure al voltant de quatre segles.  Antonio Cerrillo se’n feia ressò la setmana passada aquí a La Vanguardia en un extens article il·lustrat amb un seguit d’animals longeus. Tot i que també parlava de cloïsses que poden ultrapassar els cinc-cents anys, els casos més cridaners eren els dels taurons tetracentenaris, les balenes bicentenàries i les tortugues que passaven del segle i mig. En teoria, la longevitat creix de manera inversament proporcional a la despesa d’energia. Els taurons estudiats viuen a temperatures molt baixes i les tortugues es poden permetre fer les coses molt a poc a poc perquè estan protegides per una closca molt dura. L’any 2006, quan començava a prendre notes per a la novel·la que he acabat situant a Hawaii, va sortir als diaris la mort d’una tortuga anomenada Harriet que havia capturat Charles Darwin en 1830. La Harriet havia finat al zoològic australià de Queensland als 176 anys! La seva història em va portar a la d’una altra iaia amb closca anomenada Tu’i Malila, una tortuga radiada de Madagascar capturada en 1777 per uns exploradors britànics. El seu capità, l’ínclit James Cook, va decidir regalar-la a la família reial de Tonga, i quan l’any 1953 la reina Isabel II va visitar Tonga, la tortuga encara hi era. De fet, li van presentar Tu’i Malila com a testimoni viu de la visita de Cook. Els responsables del Centre Nacional Tonguià de l’illa de Tongatapu asseguren que Tu’i Malila va morir el 19 de maig de 1965 per causes naturals, a una edat estimada de 188 anys.


Doncs si hi ha membres del regne animal que ens sobrepassen, en el regne vegetal n’hi ha que ja escapen completament a la nostra comprensió. L’article citat reproduïa un tipus de pi longeu (Pinus longaeva), el situava a Utah, Nevada i l’est de Califòrnia, i li adjudicava una edat estimada de 4800 anys. Matusalèmic, però superable, segons comprovo als retalls que conservo d’un altre arbre que va saltar a la premsa l’any 2008: una pícea noruega (Picea abies) descoberta a la província sueca de Dalarna. Els cinc metres d’arbre que constitueixen la seva part visible viuen uns centenars d’anys, però van datar el sistema d’arrels per la tècnica del radiocarboni i van descobrir que creixia des de fa 9550 anys. Segons els científics, el secret és la seva capacitat per clonar-se, de manera que quan el tronc de la pícea arriba al final de la seva vida, sorgeixen nous brots de les reserves de la mateixa arrel, i això passa aproximadament cada 600 anys. Més o menys el que trigarà a rebrotar la credibilitat del PSOE.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/10/16

El cercle dels quadrats

La setmana passada es va divulgar la troballa d’una curiosa inscripció a Esmirna, a l’actual Turquia. Està escrita en grec i conté un pa de lletres que fa pensar en uns mots encreuats. Mónica Arrizabalaga es feia ressò de la notícia el dijous a l’ABC. En reproduïa una imatge i les declaracions d’Akin Ersoy, el cap de les excavacions. La inscripció està en la paret d’una basílica, entre un fotimer de grafitis. Ersoy parla de més de tres milers de símbols, entre lletres i dibuixos. Figures de vaixells, pintures d’animals, noms de gladiadors, oracions als déus de l’Olimp, declaracions d’amor... i enmig d’aquest batibull, un quadrat de 5x5 lletres gregues que reprodueix les mateixes cinc paraules en horitzontal i en vertical. Un acròstic de la mateixa naturalesa que la inscripció Sator-Arepo-Tenet-Opera-Rotas, el quadrat descobert en 1868 a Cirencester i després a Pompeia i Mesopotàmia. Ara per ara, d’aquest nou quadrat grec només ha trascendit que la paraula central és LOGOS (discurs, raonament), però no han desxifrat res més i, amb les il·lustracions que en corren, es fa una mica difícil fer-ho.


       En el cas del quadrat Sator la paraula Arepo no té cap significat en llatí i això ha fet que les teories sobre el seu sentit siguin múltiples. Com que amb les lletres del quadrat es pot escriure “Pater Noster” per duplicat es creu que era una mena de codi secret que identificava els primers cristians. A finals del segle passat un empordanès heterodox anomenat Ernest Díez va divulgar en un article a Els Marges una teoria de lectura en espiral molt interessant que partia de prendre’s Rotas com una ordre de rotació. Poc abans l'escriptor italià Salvatore Chierchia havia divulgat un quadrat d'estructura idèntica en una llegenda incaica, recollida per Fray Martín de Morúa en el seu manuscrit de 1585 Historia del origen y genealogía de los Incas. La frase en quítxua que admet aquesta disposició geomètrica la diu una princesa inca: "Micuc Isutu Cuyuc Utusi Cucim". En aquest cas, podria ser que el frare espanyol transcriptor de la llegenda s’ho inventés com una seqüela del quadrat llatí. Ara, però, la graella grega del Logos és anterior, de manera que en seria una preqüela, i el primer crucigrama de la història. Greimas va escriure un petit assaig que es diu L’Écriture cruciverbiste en el qual compara un crucigrama amb un poema: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta, en els mots encreuats, a la graella, a partir de la qual l'autor opera la transcodificació del significat”, escriu. Només un dubte: transcodificar seria com contextualitzar? Per saber-ho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 24/10/16

dilluns, 24 d’octubre de 2016

El silenci de Beckett

Diu que Bob Dylan no agafa el telèfon i l’Acadèmia Sueca s’ha cansat de trucar per dir-li que li han donat el Nobel de Literatura. Si fos ara, potser s’ho repensarien a l’hora de triar un perfil tan alternatiu que ni tan sols es molesta en reconèixer el premi. I això que estaven avisats: el 2007, Dylan tampoc no va anar a recollir el Príncep d’Astúries i va enviar una nota amable excusant-se’n. De fet, la situació em recorda l’any que van atorgar el Nobel a Samuel Beckett, el 1969. Als 63 anys, Beckett ja havia escrit totes les obres més importants, del Godot al Molloy, del Watt als Dies feliços. Era un autor de culte, tímid i poc donat a la vida pública: dirigia obres de teatre a París, per exemple, però no anava mai a les estrenes. Quan va rebre el premi, doncs, Beckett no el va anar a recollir i va enviar-hi el seu editor, Jerôme Lindon.

Els detalls d’aquells dies, l’angoixa de Beckett davant el premi i el que li venia a sobre, són ara més coneguts perquè s’acaba de publicar el quart volum de la seva correspondència, que va del 1966 al 1989, any en què va morir. “Em resulta impossible escriure o parlar de la meva obra”, diu en més d’una ocasió, quan rep cartes de professors universitaris o lectors entusiastes i ell encara troba l’esma per respondre-les. Si per carta ja li és impossible, encara més davant el públic endiumenjat dun acte reial. El premi Nobel agreuja la seva desconfiança natural en tot allò que queda fora del text, i el reconeixement sobtat a nivell mundial només pot perjudicar-lo. Ho viu gairebé com una ofensa: “Espero que la meva obra em perdonarà i em permetrà que m’hi acosti de nou”, escriu. Potser és culpa del premi o potser no, però el cert és que la seva obra posterior, escassa, és sobretot un viatge cap a la impossibilitat de la comunicació i el silenci.

Estic temptat de pensar que ara el silenci de Dylan té unes arrels semblants i que tots els anys d’èxit l’han dut a la saturació extrema. M’hi fa pensar una anècdota que ha corregut aquests dies. Bob Dylan i Leonard Cohen van en cotxe i escolten la ràdio. Sona una cançó de Dylan i Cohem li diu que és el número u. Dylan li respon: “No, tu ets el número u. Jo sóc el número zero”. Per Dylan aquest zero és un punt de partida; per Beckett era el punt final i el soroll del Nobel només feia que aturar-lo en aquell viatge expressiu.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’octubre del 2016.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Postureig eqüestre

L’estàtua eqüestre de Franco (decapitat) passarà a la història com la primera escultura instal·lada en una exposició perquè els visitants la facin servir de diana. El pim pam pum sobre la figura acèfala del dictador no ha estat només dialèctic. Li han llançat ous, caquis, pintura, estelades, nines inflables... Abans de la inauguració al servei de neteja municipal ja se li va girar feina. Però després del desfici llancívol, el consistori va decidir reinterpretar aquests actes, que sobre qualsevol altra escultura de la ciutat haurien estat considerats vandàlics. En van dir participació ciutadana. Des de la gloriosa època de Vicenç Altaió al capdavant del KRTU que a Barcelona no es veien tantes performances. Val a dir que per Sant Medir l’esport nacional dels graciencs és el tir al sant, però allà els projectils són caramels i la figura viatja carrer Gran avall protegida per una mena d’urna transparent. A tocar de Franco, per més reinterpretat que ens el serveixin, la paraula urna pren un sentit tràgic. I, per tant, no és estrany que aquestes mostres de protesta ciutadana al final ultrapassessin els límits de qualsevol ordenança municipal i el tombessin.
La història de l’escultura eqüestre és llarga i poc variada. A l’antiga Roma, després dels senadors ja venien els equites, també anomenats classe eqüestre perquè els primers foren soldats que es podien permetre un cavall. Les estàtues eqüestres romanes van marcar la pauta a un gènere escultòric sense gaire marge per a la innovació. Tant se val si el cavall el munta Marc Aureli com Pizarro, Simón Bolívar, Felip III o Gengis Khan. Una de les úniques variacions que permet el guió és la posició de les potes del cavall. A Cuba, que és un país d’ordre, hi ha moltes estàtues eqüestres dels pares de la pàtria. Quan el cavall piafa és que el genet que el munta va lluitar a les dues guerres d’alliberament i morí en combat, quan només té una pota aixecada és que va morir després de combatre en una i quan té les quatre potes a terra és que va sobreviure. Veig que, en altres països, el codi coincideix. A cavall encabritat correspon mort en combat, una sola pota enlaire equival a mort posterior per les ferides rebudes i les quatre potes al terra, mort per causes naturals. Potser sí que l’escultor Josep Viladomat i Massanas, autor de l’estàtua de la discòrdia, també va voler fer una intervenció l’any 1963 fent que la pota davantera del cavall estigués (tossudament) alçada, 12 anys abans de constatar que Franco moriria al llit. L’any 34 el mateix Viladomat ja havia esculpit la República que ara ha expulsat Llucmajor del nomenclàtor barceloní i el 72 va esculpir l’Avi que hi ha a la Masia del Barça, aquest cop sense cavall.

       Ah, per cert, i sobre el debat per l’emplaçament res a dir, tret que sigui itinerant: després del Born, exposició i escultures podrien anar al passeig de Colom davant de Capitania, al Camp de la Bota, a Mallorca amb Roger de Llanos de Luna i després fer una itinerància que comencés per Tortosa.

Màrius Serra. La Vanguardia. 22/10/16

Entradas populares

Compartir