dissabte, 31 de desembre de 2016

L'èpica austera

La Sala Beckett és un dels miracles de l’escena artística d’aquest país. Quan les ventades foragitaven les línies de text dels muntatges hegemònics, Sanchis Sinisterra va apostar per la radicalitat de la paraula projectada a la tercera dimensió. La història és prou coneguda. L’estol de dramaturgs catalans actuals que estrenen i treballen arreu del món no hauria estat possible sense la Beckett. El seu recent traspàs a la nova seu del Poble Nou obre una etapa que convida a l’esplendor, però també presenta els requisits ideals per patir una crisi de creixement. Caldrà arrossegar al públic barceloní fora del cercle de confort de la centralitat teatral o eixamplar-lo a còpia de Google Maps. I també treballar la convivència de dues sales potents, dites la de Dalt i la de Baix (que també s’hauria pogut dir Litoral en honor a les rondes), sense que es produeixi cap daltabaix. Demà la nova Beckett comença l’any de manera lírica i èpica. A la sala de Baix, continuen les funcions de La desaparició de Wendy, de Benet i Jornet, un càlid homenatge al teatre que aboleix els límits fixats per aquella famosa lliçó de Barri Sèsam que establia el significat dels adverbis dins i fora. Mentrestant, a la Beckett de Dalt, Quimet Pla ha estrenat Odisseus, un intent reeixit de transformar els 12.109 hexàmetres del poema èpic d’Homer en una rotunda funció de teatre que amalgama recursos de diversos llenguatges teatrals.

       Ho fa al capdavant d’una companyia nombrosa, talentosa i energètica que mereix ser trending topic: els TTT, Teatre Tot Terreny. Una vintena d’intèrprets intrèpids, sonoritzats per cinc músics que ofereixen ritmes, melodies i efectes de so ajustats mil·limètricament a l’acció. Amb un Oriol Pla en el paper d’un narrador prou versàtil per transfigurar-se en cavall de claqué i una posada en escena solvent, capaç d’embarcar l’espectador en l’èpica travessia odisseica, travessant mars i muntanyes, entomant eòliques tempestes i lluitant contra un gegantí Polifem. Al programa de mà Quimet Pla apel·la a les tres potes que el seu company de Comediants Joan Armengol adjudicava a la interpretació: ritme, temps i espai. Que la tradició del teatre gestual arribi al temple del teatre de text per posar-se al servei d’un dels poemes canònics de la història literària occidental és una notícia excel·lent. D’aquesta unió de llenguatges en sorgeix una èpica austera que impacta més que una superproducció de Hollywood vista amb ulleres de 3D. Ritme, temps, espai, paraula, so i una plasticitat adequada a la generosa volumetria de la sala fan que el periple viatgi a velocitat constant des de la comprensibilitat d’un relat universalment assumit. Sobta la naturalitat amb què els protagonistes (de noms com Antínou, Caribdis, Circe, Escil·la, Laertes, Nausica, Odisseu, Penèlope, Posidó, Telèmac...) fan anar el registre de llengua triat per al muntatge, contemporani i tanmateix formal. Odisseus inaugura el cicle Mar de miralls, d’obres centrades en els fluxos de migració a la Mediterrània. Tot buscant Ítaca sense GPS.

Màrius Serra. La Vanguardia. 31/12/16

dijous, 29 de desembre de 2016

Guerres d’avui, d’ara

Dilluns passat, a Ankara, un policia turc va matar d’un tret l’ambaixador rus i va cridar: “No s’oblidin d’Alep, no s’oblidin de Síria”. Mentrestant, a Berlín, un tunisià radicalitzat envestia amb un camió la gentada d’un mercat nadalenc i matava 12 persones i en feria 48 més. Les notícies em van agafar llegint un llibre que ens ajuda a entendre aquests temps d’inseguretat. Es tracta de Guerras de ayer y de hoy, publicat per 5W, que recull una llarga conversa entre dos periodistes de guerra, Ramón Lobo i Mikel Ayestaran. Lobo va ser corresponsal d’El País als Balcans i a Sierra Leone, entre molts altres destins, en temps de bonança econòmica i dificultats tècniques. Ayestaran viu a Jerusalem i s’ha obert camí com a freelance des de l’Orient Mitjà, en uns anys precaris però en què les notícies van molt de pressa i per molts canals.

Partint de la seva experiència, la conversa entre tots dos ajuda a donar perspectiva i context a la seva professió i aviat se centra en la situació actual a Síria i l’Orient Mitjà. Connecten els conflictes del passat i els d’ara, Iraq i Afganistan, Al Qaida i Isis, i entenem que res no passa perquè sí, i que els errors del passat —sobretot per part dels Estats Units— són també l’origen de la situació actual. La conversa obre preguntes, com per exemple: ¿com és que Estat islàmic no actua mai a Iran i a Israel? Ayestaran respon: perquè no els interessa una resposta militar. La mirada sobre el terreny els fa testimonis d’excepció, però també els apropa a l’element humà, allò que sovint queda fora del relat. Ramón Lobo: “És essencial escoltar les víctimes. (...) Si tenen la sensació que han pogut explicar la seva història, comencen a sentir una reparació. Sense la reparació és impossible la justícia, I sense la justícia no hi ha pau”.

El rerefons inevitable de la conversa és la situació devastada del periodisme actual. A Espanya, diuen, s’ha perdut la tradició dels gran reportatge, i alhora cada cop queden menys corresponsals. Són “una espècie en extinció”. Als diaris, els editors han perdut la perspectiva del temps i sovint el treball sobre el terreny se sacrifica per aconseguir ser els primers a informar. Ayestaran recorda la frase fatídica: “Envia el que sigui, de pressa”, i d’aquesta manera es perd “capacitat de detall”.  Lobo ho rebla queixant-se: “Has de fer cròiniques, vídeos, tuits...”.

Llegiu aquest llibre. No són pàgines optimistes, d’acord, ni vessen d’esperit nadalenc, però punxen com una fulla de boix grèvol (o com el filferro espinós) i ens preparen pel que vindrà el 2017.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de desembre del 2016.

dimarts, 27 de desembre de 2016

El día D del Fortunyismo

Cada veintiocho de diciembre reaparece un debate interesante. No hablo de la obsolescencia de las noticias falsas en la era de la posverdad ni tampoco del grado de cuñadismo que representa pegar un monigote al prójimo. Hablo de la posibilidad o no de acabar el crucigrama de mi vecino Fortuny. Porque Jordi Fortuny, años ha, estableció la tradición de que su crucigrama de mañana, día de los Santos Inocentes, fuera dificilísmo. No imposible, pero de resolución harto complicada. El grado de dificultad de cualquier enigma es siempre muy subjetivo. Obviamente, depende de la familiaridad con el enigmista y de la experiencia del enigmófilo. Alguna vez me sucedió sentarme en el metro o en un bar y contemplar anonadado como, a mi lado, alguien resolvía mi crucigrama en menos de la mitad del tiempo que me costó elaborarlo. Los aficionados a mis encreuats y enigmàrius me conocen más que mi psicólogo. De hecho, gracias a ellos me ahorro ir al psicólogo. A los aficionados a resolver el crucigrama de Fortuny les debe pasar lo contrario. Cada 28 de diciembre se ven tentados a pedir hora al psicólogo porque la reja fortuniana les hace ir de cráneo. Por eso, algunos de los afectados decidieron constituirse en plataforma colaborativa e intentan resolverlo juntos. No es la primera vez. Hace cuatro años que publican su iniciativa en un blog. Sus impulsores se personaron en la Casa del Llibre este verano, durante la presentación que Ara Llibres organizó del último libro de Fortuny Àcid irònic (anagrama de diccionari). El núcleo fundacional de la plataforma, Josep y Anna de Cerdanyola, envían una circular que reza: “Un año más intentaremos resolver el crucigrama del 28 de diciembre del maestro Fortuny. Como siempre, parece imposible. ¿Lo conseguiremos? Tenemos todo el día 28 para trabajar en él y sobre las 1930 nos veremos como siempre en el bar Grau (Sant Ramon, 180, Cerdanyola del Vallès). Buenas fiestas, salud y alegría”.

       Las horas previas a la cervecita celebratoria se dilucidan en el blog anual fortunians.blogspot.com.es. Publican el crucigrama del 28D e intentan resolverlo colaborativamente. Tras dos años de intentos vanos, desde 2013 que lo consiguen. Confiemos que mañana vuelvan a brindar por el éxito en el bar de Cerdanyola sinónimo en catalán de experiencia (de 4 letras). En todo caso, este año me place sumarme a la fiesta y también he preparado para mañana unos mots encreuats (solo) un poooco más difíciles que de costumbre. Empiezan así: “Horitzontals 1: “Grava matxucada com la que et caldrà picar per resoldre l’encreuat d’avui, dia dels innocents, en homenatge al meu company Fortuny (de 4 lletres)”. Feliz fiesta al fortunyismo.

Màrius Serra. La Vanguardia. El runrún 27/12/16

Dia D del fortunyisme

Cada vint-i-vuit de desembre reapareix un debat interessant. No parlo de l’obsolescència de les notícies falses en l’era de la postveritat ni tampoc del grau de cunyadisme que representa penjar una llufa al proïsme. Parlo de la possibilitat o no d’acabar el crucigrama del meu veí Fortuny. Perquè Jordi Fortuny, des de fa anys, ha establert la tradició que el seu crucigrama de demà, dia dels Sants Innocents, sigui dificilíssim. No impossible, però molt complicat de resoldre. El grau de dificultat de qualsevol enigma és sempre molt subjectiu. Òbviament, depén de la familiaritat amb l’enigmista i de l’expertesa de l’enigmòfil. De vegades m’ha passat de seure al metro o en un bar i contemplar esparverat com, al meu costat, algú resolia els meus mots encreuats en menys de la meitat del temps que m’havia costat elaborar-los. Els aficionats als meus encreuats i enigmàrius em coneixen més que el meu psicòleg. De fet, gràcies a ells m’estalvio d’anar a cap psicòleg. Als aficionats a resoldre el crucigrama d’en Fortuny els deu passar el contrari. Cada vint-i-vuit de desembre es veuen temptats de demanar hora al psicòleg perquè la graella fortuniana els fa perdre la xaveta. Per això, alguns dels afectats han decidit constituir-se en plataforma col·laborativa i intenten resoldre’l junts. No és pas la primera vegada. Fa quatre anys que publiquen la seva iniciativa en un blog. De fet, els seus impulsors es van personar a la Casa del Llibre aquest estiu, durant la presentació que Ara Llibres va organitzar de l’últim llibre d’en Fortuny Àcid irònic (que és anagrama de diccionari). El nucli fundacional de la plataforma, el Josep i l’Anna de Cerdanyola, han enviat una circular que diu: “Un any més intentarem resoldre l’encreuat del 28 de desembre del mestre Fortuny. Com sempre, sembla impossible. Ho aconseguirem? Tenim tot el dia 28 per treballar-hi i al vespre cap allà les 19:30 ens veiem com sempre al bar Grau (Sant Ramon, 180, Cerdanyola del Vallès). Bones festes, salut i alegria”.

       Les hores prèvies a la cerveseta celebratòria es diluciden al blog anual fortunians.blogspot.com.es. Hi pengen el crucigrama del 28D i intenten resoldre’l col·laborativament. Després de dos anys d’intents vans, des de 2013 que se’n surten. Confiem que demà tornin a brindar per l’èxit al bar cerdanyolenc sinònim d’experiència (de 4 lletres). En tot cas, enguany em plau afegir-me a la diada i també he preparat per a demà uns mots encreuats (només) una miiica més difícils que d’habitud. Comencen així: “Horitzontals 1: “Grava matxucada com la que et caldrà picar per resoldre l’encreuat d’avui, dia dels innocents, en homenatge al meu company Fortuny (de 4 lletres)”. Bona diada al fortunyisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/12/16

La llengua secreta

Eugeni Casanova acaba de publicar un llibre important: Els gitanos catalans de França (Pagès editors). És un estudi aprofundit que agermana filologia i periodisme. Quatre anys d’investigacions sobre el terreny, en la tradició més gloriosa dels viatges filològics, però amb un plus aventurer que el fa una lectura molt recomanable. Ras i curt, Casanova documenta més d’un centenar de comunitats de gitanos catalanoparlants escampades per tot França en l’actualitat. Els visita, els escolta i estableix que provenen de dues grans rutes migratòries que es remunten a finals del segle XVIII. Després de segles de prohibicions, una llei de 1783 va permetre que els gitanos poguessin viatjar. Els originaris de l’Empordà es van establir primer al Rosselló i posteriorment més enllà, resseguint la costa mediterrània. És força conegut, com a mínim en cercles catalanòfils, que a Perpinyà la comunitat gitana del barri de Sant Jaume ha mantingut el català. Però ningú no podia imaginar que els gitanos catalanoparlants s’estenguessin fins a la frontera belga. L’altra ruta, per la conca de la Garona, remet a un català de Lleida, amb notables empelts de l’aragonès, que encara parlen un grup minoritari d’aquests catalanoparlants secrets.

       El valor del llibre de Casanova és que comença a cartografiar un territori verge que explica algunes curiositats relacionades amb la presència excèntrica del català. Per exemple, la notícia recollida pel filòleg Joan Alegret sobre el protagonista del film de François Truffaut L’enfant sauvage (1970), un nen gitano anomenat Jean-Pierre Cargol que es comunicava en català amb el director de fotografia, el barceloní Néstor Almendros. O l’històric guitarrista Manitas de Plata. O els Gipsy Kings. En general, la justificació de l’existència de catalans de França passa per dir que són de Perpinyà. I no. O no tots. Moltes comunitats gitanes a tot França parlen català, encara que parlin poc de portes enfora. Casanova ho va veure clar quan en Rudy Baptiste, un jove pastor “de Narbona de tota la vida” que als seus trenta anys parlava un català excel·lent, el va convidar a assistir a l’assemblea religiosa que dirigia. La majoria dels dos-cents assistents enraonaven en català i molts tenien parents de Montpeller, Besiers, Carcassona, Lió... “A pertot”, li va dir Baptiste. Allò ultrapassava de llarg la influència perpinyanesa i l’instint periodístic de Casanova el va impulsar a agafar carretera. La seva tesi doctoral, treball paral·lel a aquest reportatge apassionant, obre la porta a una realitat lingüística fins avui ignota que afecta el català contemporani. No hi ha cap cens precís, entre altres coses perquè la República Francesa no permet aplegar dades racials, però el treball ingent de Casanova estableix que parlem d’un col·lectiu de desenes de milers de catalanoparlants a la República Francesa establerts fora del territori de l’anomenada Catalunya Nord. Cognoms com Batista, Patrac, Ferrer, Pubill, Cargol o Malla en ciutats com Montpeller, Narbona, Besiers, Carcassona o Marsella parlen en la intimitat la mateixa llengua que Manuel Valls.

Màrius Serra. La Vanguardia. 24/12/16

dimecres, 21 de desembre de 2016

Música i cicatrius

Ara que la majoria de botigues de discos han tancat, resulta que si volem tenir novetats dels nostres ídols musicals haurem d’anar a les llibreries. No s’havia vist mai abans que coincidissin, de sobte, tants llibres autobiogràfics, de memòries i batalletes, signats pels músics que ens han composat la banda sonora de les últimes dècades. Passem llista. L’editorial Malpaso fa temps que es dedica a aquesta gènere: acaben de publicar les Letras completas de Bob Dylan, aprofitant l’estirada del Nobel de Literatura, i també són recents Born to Run, de Bruce Springsteen; l’autobiografia de Morrissey; Música infiel y tinta invisible, d’Elvis Costello, i A todo riesgo, de Chrissie Hynde, amb el subtítol “memorias airadas de una Pretender”. La febrada es completa amb M Train, de Patti Smith (Lumen); Porcelain, les memòries de Moby (Sexto Piso), i Scar Tissue, autobiografia d’Anthony Kiedis, el cantant multitatuat i sense samarreta de Red Hot Chili Peppers (Capitán Swing). 

¿Com és que de sobte tots aquests músics es posen a escriure sobre si mateixos? D’una banda hi deu haver la necessitat humana de mirar enrere i explicar-nos on es van fer totes les cicatrtius, físiques i emocionals. Tots han fet els 50 anys i alguns fins i tot els 60 i més, una edat provecta per a les estrelles del rock, però jo crec que també hi ha una voluntat de passar comptes, de justificar-se, de donar visibilitat a una vida a contra-corrent. Avui dia les estrelles musicals, els que venen més discos, són massa joves i massa saludables, i és com si aquell esperit trencador s’hagués dissolt en la tonteria general de la música comercial. A més, potser en algun cas, s’hi entreveu un cert complex d’inferioritat (Morrissey, are you there?), com si la paraula escrita els pogués donar més prestigi cultural que un grapat de cançons que tothom se sap de memòria.

Musicalment, el 2016 serà sobretot l’any en què van morir David Bowie, Prince i Leonard Cohen. Una collita funesta. Mentrestant, els Rolling Stones treuen un nou disc, que revisita les essències del blues, Van Morrison no deixa els escenaris i fins i tot diu que tornen els Jesus & Mary Chain. Qui ho havia de dir, però amb els anys els nostres ídols s’han convertit en les forces vives de la resistència musical.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de desembre del 2016.

Entradas populares

Compartir