dilluns, 22 de maig de 2017

Pagaria per fer-ho

L’última vegada que ho he llegit va ser la setmana passada al diari argentí Clarín, en una entrevista que li feien al cineasta Guy Ritchie arran de l’estrena de El Rey Arturo: La Leyenda de la Espada (títol per a Iberoamèrica que als cinemes d’Espanya acaba “de la Excálibur”). Ritchie, que va estar casat vuit anys amb Madonna i té un fill amb la cantant, regalava un titular rebregat al seu entrevistador Eduardo Slusarczuk: “Si fuera por mí, pagaría por dirigir”. Mau! Cada cop que un professional diu això mor un sindicalista. “Pagaria per fer-ho” és una fórmula retòrica que ha fet fortuna per la seva contundència a l’hora de capgirar el sistema de valors. Es diu sovint en àmbits molt diversos, i quan algú afirma que pagaria per fer una cosa que normalment fa cobrant en podem deduir, com a mínim, tres coses: a) que no passa gens de gana, b) que es vol fer l’interessant i c) que està encantat de les coses que fa i no sap com dir-nos-ho. En realitat, la frase feta és fruit d’un marc mental força pervers, que posa tarifa a la satisfacció. Una escrupolosa anàlisi transaccional de les relacions humanes certament ens permetria associar una contrapartida a qualsevol interacció, però els creatius de Mastercard ja ho van deixar establert fa anys: “Hi ha coses que el diner no pot comprar” (ells hi afegien “per a tota la resta, mastercard”, però ara en prescindirem). Els dilemes monetaris tenen un paper estrella en la fraseologia popular, perquè el mig refrany de mastercard s’oposaria al contundent “tot té un preu”, pràcticament tan indemostrable com l’existència de Déu.

Quan per aquests verals la inflació feia que els petits estalviadors cobressin un deu per cent d’interès per tenir dipòsits al banc, ja corria la brama que als bancs suïssos calia pagar perquè et guardessin els diners. Es deia amb l’admiració estantissa que susciten les coses incomprensibles, però el temps tot ho acaba aclarint. D’aquelles deixes i d’aquells missals venen les misèries morals dels dirigents que tant ens alliçonaven sobre els valors. Tornem al titular de Guy Ritchie. El més trist d’aquesta dita és que acabarà passant del llenguatge figurat al literal. Després del debat suscitat sobre els becaris que treballen sense cobrar a la cuina del xef Jordi Cruz, diversos sectors han posat el focus en el vast territori de frontera que separa el voluntariat del professionalisme. Cap, però, no mostra una tendència tan general a la catàstrofe com el sector professional dels creadors (en qualsevol disciplina). Sempre hi ha algun empresari de la cultura disposat a prendre-li la paraula al primer que digui “pagaria per fer-ho”. Feu-li una oferta a Guy Ritchie, valents, vejam si accepta o es retracta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/5/17

El secret del pare Batllori

Hi ha llibres que, tan aviat com els fullejo, ja em diuen on me’ls he de llegir. Els casos més obvis són els que es poden relacionar amb un viatge. Llegir El laberinto de la soledad d’Octavio Paz durant les hores d’avió que separen Barcelona de Mèxic enriqueix el trajecte. De vegades no cal anar tan lluny. És el cas de La carpeta és blava d’Adrià Pujol Cruells (Labreu), una sorprenent barreja de diàleg socràtic i divagacions presocràtiques al voltant de l’humorisme, amb especial èmfasi en una variant empordanesa del tema. Fa mesos, vaig llegir la seva Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic) sense moure’m de casa, a massa distància del territori cartografiat. Vaig llegir que alguns indígenes deixaven perplex el visitant amb la seva actitud desconcertant. El collonaven. Collonar és un infinitiu que no apareix a cap diccionari, tot i que al DIEC trobem la planiana collonada (feta o dita extravagant) i una accepció de colló definida com a “curt d’enteniment”. Pujol Cruells li dedica tres-centes pàgines, en el marc d’una àmplia reflexió sobre l’humorisme. Es pot dir que el defineix per aspersió, humitejant el lector des de tots els angles: “Al final, riure és un m’agrada i plorar és un no m’agrada. I collonar és no moure’s de la línia que els separa, equilibrisme empordanès. Collonar i no mullar-se mai del tot”.


       Vaig llegir bona part de La carpeta és blava entre Begur i L’Escala. A l’Hotel Can Català de L’Escala vaig avançar molt en la comprensió del collonar. Havíem deixat el cotxe al pati interior i vaig demanar-li a l’amo si entrava en el preu de l’habitació. Em va dir que només si l’havia aparcat entre les ratlles pintades al terra. No ho deia amb sornegueria, sinó amb preocupació sincera. Li vaig respondre que l’havia enfilat bé i vaig demanar si tancaven la porta de l’aparcament a la nit. Es va posar tens i va assentir: només hi podríem entrar fins a les dotze; si arribàvem més tard l’hauríem de deixar al carrer. Llavors, no sé gaire per què, li vaig demanar a quina hora del matí obrien la porta, no fos cas que se’ns acudís sortir ben d’hora ben d’hora, i la seva resposta em va fer entendre de cop el sentit últim del verb collonar. Va dir que sortir mai no era un problema. Que si jo arribava a les tres de la matinada amb el cotxe no em deixaria pas entrar, però si volia treure’l de l’aparcament a les tres de la matinada m’obririen la porta i llestos. Entrar o sortir, vet aquí el dilema. Afirma Pujol Cruells que “el collonar i la bogeria són organismes que admeten transfusions del mateix grup sanguini, entreparents” i apel·la al mètode paranoico-crític de Dalí en comparació al surrealisme mel·liflu de Breton. Al balconet de Can Català, enlluernat pel sol i per la prosa, em vaig empassar mitja carpeta blava tot recordant la resposta de l’ínclit Miquel Batllori quan, a València, algú li va preguntar pel secret de la seva longevitat: “sempre m’he pres la vida amb humorisme transcendent”, ens va dir l’erudit.

Màrius Serra. La Vanguardia. 20/5/17

dimarts, 16 de maig de 2017

Bertrana, Aurora Bertrana

Vaig descobrir Aurora Bertrana quan llegia tot el que em queia a les mans sobre Hawaii i, per extensió, la Polinèsia. Vaig començar pel seu llibre més divulgat, Paradisos oceànics (1930), una descripció de Tahití i altres illes que va visitar durant l’estada de tres anys a la Polinèsia francesa, de 1926 a 1929, per raons laborals del seu marit suís monsieur Choffat. Em va impressionar la gran vivor descriptiva i la naturalitat amb què contraposa els hàbits dels polinesis amb les rígides normes morals dels europeus. Gairebé sempre tens la sensació d’estar llegint una dona actual. Després del llibre de viatges em va encuriosir llegir la narrativa de ficció que en va derivar: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), Ariatea (1960) i la novel·la polinèsia que va escriure a quatre mans amb son pare Prudenci L’illa perduda (1935). Comparar aquest últim llibre amb els altres tres que va escriure sense concurs patern és molt il·lustratiu. Resulta inevitable plantejar-se un cert joc de les diferències per imaginar què prové del patriarca i què de la filla. 


A les Memòries, ara reeditades per la Diputació de Girona, Bertrana explica que va dedicar uns quants anys d’investigació al projecte d’escriure un llibre que demostrés que, un segle abans que hi arribessin els capitans Cook, Bougainville o Wallis, aquelles illes havien estat descobertes pels navegants espanyols Fernandes de Queirós, Mendaña de Neira i Luis de Torres. Havia descobert paraules en algun dialecte polinesi que recordaven el castellà, com per exemple el nom del porc a Nuku-Hiva, puaca (proper a puerco). El desinterès de don Gregorio Marañón la va fer desistir, però la sensibilitat lingüística de Bertrana, escriptora en català, castellà i francès que es va escarrassar per aprendre la llengua de Tahití, farceix les Memòries de petites perles verbals. Per exemple, l’origen de la salutació tahitiana més habitual, iaorana, que no vol dir res en cap llengua polinèsia. De fet, és una simple reinterpretació fonètica de la fórmula de cortesia anglesa your honour, usada pels primers anglesos que van desembarcar a Tahití i, tot inclinant-se davant la reina Pomaré en actitud respectuosa, li deien your honour. Un altre anglicisme polinesi amb què topa Aurora Bertrana és el nom dels cants religiosos a les illes Marqueses, els himenés, provinents dels hymns en anglès. Però el millor és quan recull la dimensió lingüística d’un dels tabús associats al primer rei tahitià Pomaré: perseguia a qualsevol súbdit que gosés fer servir les síl·labes del seu nom. Tenint en compte que les llengües polinèsies es caracteritzen pel seu alfabet reduït, la prohibició de les tres síl·labes del rei devia resultar francament coercitiva. Us imagineu parlar sense poder fer servir cap de les síl·labes de referèndum?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/5/17

dilluns, 15 de maig de 2017

Art visual invisible

La redefinició és una constant en la història de l’art. Les dues primeres dècades d’aquest segle confirmen la influència determinant de l’era digital en les propostes artístiques. L’art sobreïx molts dels contenidors que tradicionalment hi associàvem i això es manifesta en esdeveniments tan consolidats com la Biennal d’Art de Venècia, que arriba a la 57ena edició. Aquest dijous es va inaugurar “La Venezia che non si vede. Unveiling the Unseen”, un projecte d’Antoni Abad comissariat per Mery Cuesta i Roc Parés que va ser triat per un comitè d’experts convocats per l’Institut Ramon Llull. Catalunya participa a la Biennal dins del programa Eventi Collaterali amb projectes propis, però aquesta no és una proposta que es mostri a Venècia sinó que la fan des d’allà un col·lectiu local de persones cegues i de baixa visió. Ja fa temps que Abad inverteix els diners dels seus projectes artístics en la dinamització de col·lectius més o menys marginals als quals fa propostes motivadores. En aquest cas, l’eina és una aplicació mòbil associada a una web, totes dues anomenades BlindWiki, i l’objectiu establir un mapa de la Venècia que no es veu. Abad, Parés i Cuesta ja fa mesos que es reuneixen amb aquest col·lectiu de discapacitats visuals, per tal d’iniciar el mapa abans de la inauguració de la Biennal, amb la col·laboració d’estudiants universitaris. Els participants generen registres d’àudio geolocalitzats a través de l’aplicació en els seus mòbils i van dibuixant el paisatge urbà tal com l’experimenten. Totes les seves gravacions són accessibles. Abad va començar a treballar en el projecte BlindWiki l’any 2014 a Roma i ja l’ha portat a Sydney (2015) i a la Biennal de Berlín (2016). No deixa de ser paradoxal que la manca de visió sigui central en un projecte que participa en un gran certamen artístic, quan solem associar les arts a la vista, fins al punt de dir-ne visuals.


       Venècia és una de les ciutats més complexes per als discapacitats. Recordo les dificultats logístiques per circular-hi empenyent una cadira de rodes. La ciutat és plena de ponts i pontets difícils de travessar sense unes cames en bones condicions. En el mapa sensorial de Venècia que el projecte BlindWiki tot just ha començat a crear ja destaca un element, les anomenades calle morte. En venecià els carrers no s’anomenen strade sinó calle, però els carrers morts en qüestió són mers carrerons sense sortida caminable, que donen directament a l’aigua. No consten enlloc, però són molt nombrosos i no tenen baranes perquè les gòndoles i altres embarcacions hi puguin deixar transeünts. No cal dir que per a un cec resulten un perill evident i per això ja figuren en moltes de les gravacions d’aquest mapa sensorial que el projecte farà de la ciutat. Els visitants que durant els propers mesos treguin el nas per l’espai de BlindWiki s’hi trobaran una mena d’oficina on els explicaran el projecte, podran visualitzar el mapa i els oferiran veure la ciutat des d’una embarcació en una visita guiada per dues persones cegues que els faran mirar a tort i a dret.

Màrius Serra. La Vanguardia. 13/5/17

L'herència d'en Tísner

Ahir es va celebrar al vestíbul de l’estació del Nord de Barcelona l’acte de lliurament dels premis de la tercera edició del Concurs Tísner de Creació de Jocs de Català. El Concurs va adreçat als alumnes de 5è i 6è de primària de les escoles del Principat de Catalunya, i la triple preposició de a l’enunciat es justifica perquè no es tracta, només, d’inventar jocs en català, sinó basar-los en la faceta lúdica i creativa de la llengua. En Tísner va ser el pare dels mots encreuats en català en la dècada dels trenta. Mig segle després, quan Oriol Comas va impulsar l’adaptació del joc del Scrabble a la llengua catalana, no va dubtar ni un moment a triar-lo com a padrí i ambaixador. Entre altres coses perquè a can Artís fabricaven cada dia la graella dels mots encreuats de La Vanguardia amb fitxes de Scrabble comprades a Londres i adaptades a la grafia catalana. 


Cada any un grapat d’escoles decideixen que el treball de curs de la classe de català sigui la creació d’un joc lingüístic. Un jurat d’experts hi juga per poder-los valorar i, al final, emet un veredicte. Enguany s’han concedit tres premis i quatre accèssits. El primer premi se l’ha endut el Col·legi Claret de Valls amb “Catqr”, un joc d’estratègia que, com el seu nom indica, incorpora la lectura de codis QR. En segona posició ha quedat l’Escola La Muntanya d’Aiguafreda, amb un joc anomenat “Planetes de síl·labes” que fa servir una gran diversitat lèxica i té una presentació molt vistosa. El tercer ha estat per a l’Escola Salvador Dalí de Figueres amb “El misteri del quadre”, un treball que parteix del patrimoni cultural local d’una manera que el jurat considera ocurrent i del qual també es destaca l’excel·lent presentació. El primer accèssit ha anat a l’escola Mare de Déu del Carme de El Prat del Llobregat per “Atrapa les mosquiparaules”, un joc de captura que destaca per l’original factura dels seus elements, en especial l’estri per enxampar paraules. El segon va a Girona, a l’Escola Joan Bruguera, amb “Fent Camí per Catalunya”, un joc de recorregut molt elaborat que requereix una taula molt llarga per poder-hi jugar. El tercer es queda a Barcelona, per al Centre Educatiu Projecte, amb “Barbatori”, un joc especialment pensat per a corregir els mals usos de la llengua. Finalment, el quart accèssit ha estat per a l’Escola Vedruna de Berga, amb “Boig per la llengua”, un joc d’estratègia molt treballat. Una de les virtuts d’en Tísner era la seva actitud de nen buscaraons que mai no defuig la brega. Jugar és buscar raons, i tot el que sabem ho vam començar a adquirir de nens, quan apreníem a jugar, a còpia d’equivocar-nos i d’imitar. Després alguns perden aquesta capacitat. Es fan grans i els creix la gran closca de l’edat adulta.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1575/17


Entradas populares

Compartir