59 minuts de segons què

Ja deu fer temps que va, però veig que Cinesa té una oferta digna d’aquests dies de canvis, devolucions, rebaixes i regifting al Wallapop (ja em disculparan els anglicismes). A les sales Cinesa si la pel·lícula que estàs veient no et fa el pes, pots sortir de la sala i que et tornin l’entrada. Tens una hora, però abans del minut seixanta ho has d’haver comunicat. L’empresa no et retorna els calés, però et bescanvien l’entrada per una altra que et permeti provar sort amb una segona pel·lícula dels mateixos multicinemes. El bescanvi té la seva lletra menuda amb terminis, suplements i altres mandangues, però substancialment t’ofereixen el que et prometen. Aquí la dada clau és l’horari. Seixanta minuts poden passar molt de pressa, però són una part molt substancial de la majoria de pel·lícules comercials. Si acceptem una longitud mitjana de 90 minuts, consumir-ne 59 abans de decidir que no és la pel·li que buscaves significa haver-ne vist el 65,55%, que no és poc. Mantenir aquesta mateix proporció en altres àmbits facilitaria molt les coses als barruts que, per exemple, fan veure que se’ls cau una gerra de cervesa quan ja se n’havien pres més de la meitat amb l’esperança que el cambrer s’apiadarà d’ells i els en servirà una altra de plena. Una projecció exquisida d’aquesta oferta dels 59 minuts seria imaginar un comensal que, en un restaurant michelínic, demana una ampolla de l’Ermita d’Álvaro Palacios i exigeix tastar-ne (és un dir) dos terços abans de determinar si l’accepta o si, per contra, demana que li portin una altra ampolla, aquesta de Clos Erasmus de Daphne Glorian (per posar dos priorats molt cotitzats).


       Per això demano a la noia de la taquilla de Cinesa si molta gent fa ús d’aquesta oferta i em diu que no és ella qui se n’ocupa, però que pel que en sap, té una acceptació més aviat discreta. Penso en derivades interessants de donar a conèixer aquesta dada, igual com es fa amb el taquillatge. M’imagino un rànquing de les pel·lícules més abandonades i els rècords de permanència. A les sales de Cinesa i als Verdi. Potser cineastes com Albert Serra fins i tot en presumirien i afegirien la dada als dossiers promocionals. Només he llegit dades així sobre pel·lícules de terror o de violència molt explícita, i les filtra la mateixa productora, com si afegís un plus a l’atractiu del film per via adrenalínica. En realitat, l’oferta dels 59 minuts permet veure una pel·li i mitja pel mateix preu, en una actualització sui generis d’aquelles sessions dobles que vèiem als cinemes de barri (els meus: Astor, Virrey, Horta, Venecia, Dante, Montserrat, Maragall...) Trobar pel·lícules començades o deixar-les a mitges era força habitual als anys setanta. I, la veritat, no va ser ser un mal sistema per desenvolupar la imaginació.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/1/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma