Catàstrofes del present

L’altre dia vaig veure per atzar unes imatges de la pel·lícula Aeroport 1975, en concret l’escena del rescat de l’avió per part de Charlton Heston, i aquella tensió exagerada i maldestra em va fer tornar immediatament al Sydney Cinema, de Manlleu, on vaig passar tantes hores. El Sydney, que va tancar anys enrere, era un d’aquells cines gegants, amb programa doble, més de mil butaques i un platea panoràmica que era ideal per veure les pel·lícules de catàstrofes, plagues i amenaces de la fi del món. Aleshores La aventura del Poseidón, Terremoto, Tiburón o El enjambre (ho escric en castellà perquè així és com les vèiem, doblades) ens feien patir perquè ens semblaven d’allò més realista. Entraves a la pantalla fins al fons i vivies aquelles desgràcies. Al mateix temps, per sort, va arribar el cinema fantàstic i de ciència-ficció, Spielberg i companyia, i ens van distreure d’aquells horrors impostats. 

Em pregunto per què aquell cinema de catàstrofes ha anat minvant, i se m’acuden diferents respostes. Una és que, amb l’excepció dels Phenomena i algun altre vell cine furtiu, ja no queden sales adients per a la magnitud daquella mena de tragèdies. Una altra possibilitat és que els efectes especials es van carregar el cinema de catàstrofes. Un cop els creadors digitals de Hollywood van imaginar-s’ho tot, des de la fi del món a l’apocalipsi nuclear o els robots que es transformaven en màquines de matar, en 3-D i efectes hiperrealistes, ¿què més els quedava?

Hi ha encara una altra possibilitat: avui dia coneixem al moment i al detall els accidents més horrorosos, i el canvi climàtic és responsable de tants desastres naturals que el terror està als documentals, i no a la ficció. Així, quan Hollywood filma pel·lícules de desastres, es basa en històries reals amb un final relativament feliç, com per exemple Lo imposible o la recent Sully, sobre aquell avió que va aterrar al riu Hudson, de Nova York. Tot aquest panorama, esclar, pot canviar radicalment amb el terrible Donald Trump com a president dels Estats Units, si arriba a manar. La seva victòria fa témer les pitjors decisions polítiques, un capgirell ideològic en què, de sobte, tots els arguments dels anys setanta es poden veure confirmats: la guerra freda, el terror nuclear, més desastres ecològics... La vella ficció convertida en realitat, i el poder com a reality-show.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de gener del 2017.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma