Els colors del negre

Gener és un mes negrenc. La setmana que ve se celebra a Tiana el cinquè festival de novel·la negra en català i la següent engega el BCNegra 17 amb el lliurament del VIII Premi Crims de Tinta. En general, aquests festivals literaris funcionen perquè algú decideix agafar el timó amb mà ferma i convenç molta gent perquè es posi a remar. A Barcelona aquest paper de timoner el representa l’exllibreter Paco Camarasa, que després del tancament de la llibreria Negra i Criminal continua fent de comissari de BCNegra (enguany del 26 de gener al 4 de febrer), de jurat del Crims de Tinta i de prescriptor al seu utilíssim vademècum de la negrocriminalitat literària Sangre en los estantes (Destino). A Tiana aquest paper l’ha jugat el novel·lista mallorquí Sebastià Bennasar, director del festival des que en una presentació a la també desapareguda llibreria Catalònia, va reclamar més presència dels autors en català als festivals. El que va passar sembla tret d’una novel·la: una persona entre el públic es va oferir a acollir un festival específic. Era l’alcaldessa de Tiana, Ester Pujol, que té nom d’editora i molta afició per la lectura de novel·la negra. En aquesta cinquena edició obren amb un homenatge a Andreu Martín, referència indefugible del gènere, tant en català com en castellà, i tanquen amb el sard Flavio Soriga, de qui Alrevés publica Neropioggia amb el títol Pluja negra, en traducció al català de Pau Vidal. Més enllà de les clàssiques taules rodones amb autors com Ramon Solsona, Esperança Camps o Núria Cadenes, a Tiana practiquen un format inquietant anomenat Cadira d’Orelles. Hi fan seure un autor durant deu minuts i el sotmeten al que defineixen com un “interrogatori literal”. Els primers valents que s’hi enfrontaran són Rafael Vallbona (un totterreny de la literatura), Salvador Balcells (autor d’una divertida novel·la situada en ple procés independentista), Lluís Llort (que signa LLORT, bifront de troll, i va camí de transformar-se en un autor de referència) i Jordi de Manuel (que compagina la novel·la de temàtica científica amb el gènere negrocriminal). Potser l’evolució natural de la Cadira d’Orelles sigui la Cel·la d’Aïllament, amb intervencions a través de skype.
       En la presentació del certamen, Bennasar fa una crida als lectors del país: “que abandonin aquest autoodi absurd en el qual s’han instal·lat i donin una oportunitat als bons autors locals, que en tenim, i que surtin de la zona de confort de la lectura dels nòrdics, els anglosaxons i algun Camilleri de tant en tant”. La novel·la negra, amb les seves regles de sang, és l’hereva de la tradició naturalista i un espai de confluència que abasta des del problema de lògica narrativitzat al periodisme narratiu amb voluntat social. Per això Camarasa sovint diu que llegir novel·les negrocriminals permet comprendre les evolucions polítiques i socials. Aquest novembre, en la presentació del seu Sangre en los estantes, va recomanar llegir les històries d’autors com Pelecanos, Pryce o Lehane per entendre el triomf de Trump. 

Màrius Serra. La Vanguardia. 14/7/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma