Els rollistes del Bronx

Acabo de passar uns dies al Bronx, estiu de 1977. Ciutat sense llei. Bandes de carrer, edificis incendiats, ruïnes modernes. Els porto-riquenys i els afroamericans. La gran apagada de Nova York, els saquejos de botigues, les eleccions que van fer pujar Ed Koch com a alcalde... Tot això apareix a The Get Down, la minisèrie produïda per Netflix que narra el naixement de la música rap. Amb un primer episodi dirigit per Baz Luhrmann, que fixa una estètica atrevida i caòtica, The Get Down és una muntanya russa d’encerts visuals —com ara l’ús d’imatges d’arxiu— i escenes d’una ingenuïtat argumental que descol·loca. Al final l’hi perdones i et deixes portar per l’aire de còmic juvenil, una mica esquemàtic però entranyable.

El gran encert de la sèrie és que recrea aquest moment fundacional a partir dels personatges reals, sense haver dinventar gaire, i se centra en aquesta espècie de guru de les discoteques que era Grandmaster Flash i en els Fantastic Four, els seus sequaços que el van portar a l’èxit. Tots junts, aquests adolescents, en realitat nens, representen l’eclosió del fenomen contracultural: el DJ, el poeta que escriu rap, l’MC el grafiter, el noi que balla breakdance... Tot i que en algun moment se cita Gil Scott-Heron, i la seva revolució que no serà televisada, potser es troba a faltar la connexió del raper amb els poetes del carrer i els combats de spoken word. No es pot tenir tot.

Està previst que aquest any 2017 es donin a conèixer sis capítols més de la sèrie. L’acció avançarà en el temps i ens portarà a l’explosió del rap i el hip-hop als anys 80, aquella atmosfera que al cap d’un temps va portar també la violència i el gangsta rap. De material per a l’èpica no en falta. Tant de bo que obrin l’objectiu i ens expliquin millor les rivalitats amb els músics de les altres zones de Nova York: Afrika Bambaataa al sud del Bronx, Kurtis Blow i Fearless Four a Harlem, Public Enemy a Long Island... I sobretot The Sugarhill Gang a Nova Jersei: va ser la primera banda de rap que vaig escoltar, amb el seu famós Rappers Delight, tot i que llavors encara es traduïen els títols en castellà i aquí es va dir “El gozo del rollista”. Era allò d’aserejé, ja, dejé, dejebe tu dejebere, etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de gener del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma