Ulls de porc verd

Alguns cromatismes denoten estranyesa. Quan feia batxillerat als Salesians d’Horta un professor de matemàtiques em va enxampar a classe escrivint un conte mentre ell s’escarrassava a explicar càlcul integral. Em va prendre la llibreta, em va posar un punt negatiu i em va citar al despatx del cap d’estudis. En el meu conte un noi que caminava per la platja de Castelldefels es veia sorprès per una tempesta de sorra i acabava a l’antic Egipte. Quan vaig entrar capcot al despatx del cap d’estudis, el profe em va dir que s’ho havia llegit i que anés en compte a la vida perquè “Serra, eres más raro que un perro azul”. M’ha quedat gravat perquè la setmana següent vaig tenir una epifania. En un expositor rotatori de la Xoc, la llibreria de Nou Barris que freqüentava cada divendres perquè hi servien aigua de València, m’esperava, en edició Bruguera de butxaca, Ojos de perro azul de Gabriel García Márquez. Recordo que el vaig comprar i el vaig llegir amb avidesa, orgullós de la meva blavor canina.

Trenta-cinc anys després descobreixo la joliua existència del porc verd. Suposo que no m’hauria calgut anar tan lluny, però l’últim dia de l’any vaig descobrir un porc verd a Los Llanos de Aridane, a l’illa canària de La Palma. Un establiment amb fila de parafarmàcia ofereix tota mena de productes extrets d’una planta medicinal, l’Aloe Vera Barbadensis. Conec l’àloe perquè és una mena de palmereta de les liliàcies que em va molt bé per quadrar graelles de mots encreuats, però desconeixia la seva multiplicitat d’aplicacions. A la botiga de Los Llanos asseguren que els poders curatius de l’àloe resolen els problemes de, agafin aire, que són disset: reumatisme, artritis i artrosi, psoriasi i èczema, dermatitis, herpes, cremades, taques de la pell, acne, picadures, cames cansades, cura corporal, cura del cutis, cura capil·lar, gastritis, úlceres, indigestions i afeccions per fongs. Aquell dia havíem fet una caminada per la caldera de Taburiente que m’havia provocat un terç de les afeccions que figuraven a l’aparador, de manera que vaig entrar a veure què podia resoldre. Em van oferir cremes, ungüents, gels, càpsules, comprimits, suc d’àloe, sabons, filtres solars i unes gotes per prendre abans dels àpats amb un subministrador que semblava un cuc. La venedora, que parlava castellà canari, alemany i un anglès força digne per atendre el turisme naturòpata de l’illa, em va impressionar amb un argument de venda lapidari: “amb cinc plantes d’àloe vera no li caldrà mai anar ni al metge ni al farmacèutic”. Sabut és que del porc tot s’aprofita. L’àloe és el porc verd. El següent pas serà organitzar festes per la matança de l’àloe, perquè si a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí no veig per què amb l’àloe hauria de ser diferent. Santa Flora cau el 5 d’octubre.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/1/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma