Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2017

"Kikou le coucou land"

El proppassat 23F, a banda de la bateria de decisions judicials que van reivindicar el Fassbinder de Querelle, a Canes va passar una cosa única. Al teatre Debussy del palau de congressos de Canes els catalans Víktor Bautista i Roca i Josep Maria Allué van guanyar un premi molt prestigiós: l’As d’or-Jeu de l’année, en la categoria infantil. El seu joc Kikou le coucou en la versió francesa publicada per Haba de l’original català El niu del cucut (no editat). Bautista i Allué formen part de la comunitat del joc des de fa molts anys, una comunitat sovint ignorada en els circuits culturals nostrats. En el millor dels casos surten en reportatges sobre aficions més o menys “friquis”. Per això cal remarcar que el joc premiat amb un As d’or (un dels diversos que han inventat, junts o per separat) ha arribat als principals mercats europeus. En el seu dia El niu del cucut va trigar a trobar un editor capaç de produir-lo de manera eficaç, atesa una certa complexitat de components: sobretot els ou…

Què fa un escriptor quan li demanen un pregó de Carnaval?

Pregó de pixapí nomenat Mata-Ruc d’Honor, a Solsona 2017


Solsonines, solsonins. Vatres, el veritables mata-rucs, em feu l’honor avui a mi, un simple pixapí, de fer-me mata-ruc d’Honor. En aquest segle XXI tan descanistrellat no trobareu savis aumon però de rucs que fan rucades, n’hi ha pertot, i, malampa! molt millor aniríem tots plegats si hi hagués més mata-rucs arreu.
Els solsonins sempre heu fascinat la meva ànima pixapinàcia pel vostre do de llengua (Pasqual Farràs, Roger Mas, Raül Garrigasait, Alba Marbà). Sou tan constructius que només destrosseu allò que abans ha estat trossat i quan us amagueu per jugar a fet i amagar, que és com en diem els pixapins genuïns, dieu que jugueu a Cucut d’Amagar. També sou tan esmolets que aneu al ball i agafeu la parella tan fort que l’arrefaixeu, encara que no porti faixa.
Trobo entranyable que ramonegeu sempre encara que no us digueu Ramon, però si us dieu Claustre, i mira que n’és, de bonic, dir-se Claustre! us feu dir Tate. Tate! Que no us ena…

Papissotisme, ecolàlia i Fiscalia

Sergi Belbel torna a la sala Gran del TNC amb un nou muntatge de La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda. Una obra notable encapçalada per una esplèndida Mercè Sampietro i amb la jove Elisabet Casanovas que es revela excel·lent en el detonant paper de la minyona papissota, la Zerafina. A l’escriptura narrativa de Rodoreda sovintegen els personatges que se’ns presenten sense la crossa d’una narrador, en una mena de monòlegs que tendeixen a transformar el lector en espectador. La minyona Zerafina ens trasllada de la butaca de lectura on degustem el volum de La meva Cristina i altres contes a la butaca del teatre. Una de les característiques que Rodoreda infon al personatge és el seu parlar papissot. Potser avui la criticarien en nom d’un tronat concepte de correcció, però és una més de les singularitats que transformen la minyona en la vàlvula de ventilació d’unes vides ancorades en la inòpia. Res a veure amb el burd quequeig del Je-Je-Jeremies dels Pastorets. La jov…

Corredor Cultural

Vicent Marzà és un home de verb pausat i conviccions fermes. Ara és el Conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. La setmana passada, durant la signatura de la declaració de Palma, va encunyar un concepte per designar el que signava al costat dels consellers homòlegs del Principat, Santi Vila, i les Illes, Ruth Mateu. Marzà va dir: "El corredor cultural mediterrani és absolutament necessari i cal impulsar-lo per raons històriques i de compromís per la cultura". Vet aquí una manera de promoure la unitat. La unitat d’una llengua que permet projectar un mercat cultural de més de deu milions de ciutadans que ha estat esquarterat pels mateixos que s’omplen la boca amb la sacrosanta unitat d’Espanya. La declaració de Palma inclou la consolidació de l’Institut Ramon Llull com a organisme de promoció exterior, la participació conjunta dels tres governs en fires i festivals i, sobretot, l’impuls a les polítiques lingüístiques unificant les acre…

La solitud dels polítics

Imatge
Passen els anys, i les temporades, i de tant en tant encara me’n recordo d’una telesèrie excel·lent, però que no va fer prou soroll. Es deia Boss, la van estrenar el 2011 i només se’n van fer dues temporades. La protagonitzava Kelsey Grammer, l’actor que durant molts anys va brillar com a Frasier, el psicòleg radiofònic. A Boss feia el paper d’alcalde corrupte de Chicago i manipulava tothom per assegurar-se la reelecció en el càrrec. La sèrie tenia un punt exagerat i caricaturesc, d’una violència (aparentment) poc realista, però avui cal veure-la com una de les influències de House of Cards: la fredor de Frank Underwood, que interpreta Kevin Spacey, s’emmiralla en la de Boss. Més enllà dels efectismes del guió, Boss mostrava una cosa molt preuada: la solitud dels polítics, l’enroc a tot preu per mantenir els privilegis del poder. Aquesta obsessió era patent perquè al protagonista, l’alcalde, li diagnosticaven una malaltia mental degenerativa i ell l’ocultava a tothom per seguir gover…