Corea desconeguda

L’estratègia de defensa de la ciutadana indonèsia arrestada per la seva presumpta participació en l’assassinat de Kim Jong Nam a Malàisia va en una línia que podríem batejar amb l’expressió “estar en la inòpia”. Inòpia és un bell mot que prové del llatí inops-inopis (pobre) i, en darrera instància, d’ops-opis (riquesa), que comparteix arrel amb opus. Viure en la inòpia és viure en la indigència i, en segons quins contextos, no assabentar-se de res. Com la presumpta assassina del germà del líder nord-coreà. Segons han declarat els seus familiars, la dona es va desplaçar a Malàisia per participar en un programa còmic de televisió, d’aquells de càmera oculta. Se n’han fet milers, sempre amb el mateix esquema: una broma, més o menys pesada, davant d’una càmera oculta. Aquí es deia “Objetivo indiscreto”, però totes les teles l’han practicat: “Just for laughs”, “Naked camera”, “Just Kidding”... En aquest tràgic cas, el braç executor afirma que, abans de ruixar King Jong Nam amb el líquid mortífer, havia actuat d’esquer en tres o quatre altres filmacions. La broma, en aquest cas, consistia a convèncer un home que tanqués els ulls un moment i ruixar-lo amb aigua. Tot ben innocent fins que va arribar el torn de (l’altre) fill del dictador nord-coreà, que de seguida es va marejar i va morir abans no passessin dues hores.


       L’absurda ironia d’aquest crim que aspirava al qualificatiu de crim perfecte és que les inductores també van ser pescades. La broma adquireix proporcions monumentals. Com algú capaç de fer servir l’esquer de la càmera oculta per induir a un assassinat no és capaç de preveure que l’aeroport és ple de càmeres de seguretat més o menys ocultes? Tot plegat genera un clima d’estranyesa que he recuperat en el primer llibre que llegeixo mai d’autor coreà. Concretament Corre, pare, corre! de la narradora surcoreana Kim Ae-ran que publica Godall en traducció al català de Mihwa Jo Jeong i Alba Cunill. Els lectors de Murakami hi retrobaran alguna de les atmosferes més inquietants del japonès. Paisatges despersonalitzats, d’àrea de servei perpètua, d’escala a l’aeroport. Aquí, però, la sensació de solitud és major. És una solitud urbana, que parteix del contrast de qui està sol malgrat la gran quantitat de relacions possibles que li ofereixen les multituds que l’envolten. Kim Ae-ran centra els seus relats en l’absència de la figura paterna en una cultura tan patriarcal com és la coreana. Són relats dominats per l’estranyesa. Ens sentim tan estranys entre els estranys que els habiten que ja no ens acaba estranyant res. Un llibre molt adequat per llegir després de l’estranyíssim assassinat de King Jong Nam, el fill díscol del gran patriarca nord-coreà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/2/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma