D’ofici, escriptora

Aquesta setmana, Òmnium Cultural va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943). Tot i que prové d’una entitat privada, és segurament el guardó més alt de la cultura catalana. El nostre premi Cervantes, com si diguéssim, o si voleu el Príncep d'Astúries. Deu minuts més tard de l’anunci, les xarxes socials s’havien convertit en una àgora on polemitzaven els defensors i detractors de la tria. Els que hi estaven a favor destacaven la trajectòria exemplar de Simó, com a autora llegida i premiada, però també com a defensora activa de la cultura, tant escrivint articles a la premsa com dirigint la revista Canigó als anys 70. Els que hi estaven en desacord li retreien una obra irregular, que va créixer amb la voluntat d’omplir buits de gènere, un punt oportunista i molt pendent de l’element comercial. Els defensors, aleshores, ressaltaven el caràcter honorífic del premi, que valora el compromís intel·lectual i polític... I així anar fent.

Si no em fallen els comptes, d’ençà que va estrenar-se amb Júlia, el 1983, Isabel-Clara Simó ha publicat 29 novel·les i una quinzena més de títols, entre narrativa breu i llibres de no-ficció. Durant uns quants anys la vaig llegir amb continuïtat, fins i tot en vaig corregir més d’una obra ja que aleshores jo treballava a leditorial on solia publicar. Com és lògic, en aquesta trajectòria àmplia hi ha d’haver espai per a tot, per a la literatura de qualitat —tot i que no sé si “alta literatura”, com en diu Xavier Bru de Sala, un terme que caldria redefinir— i certament per als llibres discrets, nascuts en més d’un cas de l’encàrrec editorial. Hi ha El mossèn, novelització de la vida de Verdaguer, però també hi ha L’home que ensumava les dones, novel·la eròtica; hi ha la recent Jonàs, però també hi ha La Nati. Ja m’entenen. 

Sigui com sigui, jo veig a Isabel-Clara Simó com un símptoma de la literatura catalana actual, o si voleu com una precursora: d’una banda, representa l’esforç de l’escriptor en català per professionalitzar-se, per fer de la literatura un ofici, però també encarna els tics populars del qui aprofita l’onada de les modes. Això sí, comparades amb moltes de les novel·les previsibles i de prosa insípida que avui dia guanyen premis i marquen el pas comercial, les d’Isabel-Clara Simó gairebé sempre hi surten guanyant.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de gener del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma