dimarts, 28 de febrer de 2017

"Kikou le coucou land"

El proppassat 23F, a banda de la bateria de decisions judicials que van reivindicar el Fassbinder de Querelle, a Canes va passar una cosa única. Al teatre Debussy del palau de congressos de Canes els catalans Víktor Bautista i Roca i Josep Maria Allué van guanyar un premi molt prestigiós: l’As d’or-Jeu de l’année, en la categoria infantil. El seu joc Kikou le coucou en la versió francesa publicada per Haba de l’original català El niu del cucut (no editat). Bautista i Allué formen part de la comunitat del joc des de fa molts anys, una comunitat sovint ignorada en els circuits culturals nostrats. En el millor dels casos surten en reportatges sobre aficions més o menys “friquis”. Per això cal remarcar que el joc premiat amb un As d’or (un dels diversos que han inventat, junts o per separat) ha arribat als principals mercats europeus. En el seu dia El niu del cucut va trigar a trobar un editor capaç de produir-lo de manera eficaç, atesa una certa complexitat de components: sobretot els ous d’un pes determinat. Però després, a banda de l’edició francesa que ara els ha valgut el premi, el joc ja ha estat editat en alemany (Zum Kuckuck), anglès (Go cuckoo) o neerlandès (Kiki Koekoek), i es distribueix a nivell mundial. A Espanya se'n distribueix l'edició alemanya, amb el nom adaptat: El cuco kiko estrena nido.

       La proesa del duet Allué-Bautista, més enllà del petit rebombori gremial, hauria de servir per recol·locar la creació de jocs en l’àmbit cultural. Sovint, aquests petits triomfs particulars serveixen per marcar tendències més àmplies. Ho veiem aquests dies, a un nivell molt superior, amb el fenomen del curtmetratge català Timecode, distingit a Barcelona (Gaudí), Madrid (Goya), Canes (Palma d’Or) i pertot, fins al punt d’arribar a les nominacions a l’Oscar, encara que no guanyés ni en la modalitat de sobre sorpresa. Divendres TV3 el va programar en hora de màxima audiència, en un fet inèdit en la història del curtmetratge. És evident que el seu periple ha representat una reinvidicació del gènere. Totes les arts tenen les seves jerarquies. La sarsuela o l’òpera bufa també s’han reivindicat en el món líric, la radionovel·la ha buscat el seu espai en el món narratiu, les sèries televisives en el cinematogràfic, el còmic i la il·lustració en el món artístic, el mim o les titelles en el teatre, el conte davant la novel·la, la novel·la negra en el cànon literari, la glossa improvisada en el de la poesia i les cançons de Bob Dylan van arribar a seduir, vés per on, el jurat del Nobel. Però el cas del joc és diferent. El joc no és un gènere. És una disciplina. El creador d’un joc estableix escenaris d’interacció. És com un escenògraf i dramaturg d’obres obertes. Com diu el meu amic Oriol Comas i Coma, jugueu una mica cada dia i sereu més feliços.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/2/17


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir