La solitud dels polítics


Passen els anys, i les temporades, i de tant en tant encara me’n recordo d’una telesèrie excel·lent, però que no va fer prou soroll. Es deia Boss, la van estrenar el 2011 i només se’n van fer dues temporades. La protagonitzava Kelsey Grammer, l’actor que durant molts anys va brillar com a Frasier, el psicòleg radiofònic. A Boss feia el paper d’alcalde corrupte de Chicago i manipulava tothom per assegurar-se la reelecció en el càrrec. La sèrie tenia un punt exagerat i caricaturesc, d’una violència (aparentment) poc realista, però avui cal veure-la com una de les influències de House of Cards: la fredor de Frank Underwood, que interpreta Kevin Spacey, s’emmiralla en la de Boss. Més enllà dels efectismes del guió, Boss mostrava una cosa molt preuada: la solitud dels polítics, l’enroc a tot preu per mantenir els privilegis del poder. Aquesta obsessió era patent perquè al protagonista, l’alcalde, li diagnosticaven una malaltia mental degenerativa i ell l’ocultava a tothom per seguir governant.

Aquests dies, el cas de Rita Barberà m’ha fet pensar de nou en Boss. Segons un informe mèdic, fet públic per El Mundo, l’alcaldessa de València no va morir d’un atac de cor, sinó d’una cirrosi avançada i d’una fallida multiorgànica a causa de la mateixa malaltia. Sense caure en comparacions grotesques, Rita Barberà també s’havia perpetuat en el poder de València: envoltada de casos de corrupció i alienada cada cop més del seu partit, dies abans de morir feia la becaina al Grup Mixt del Senat, on el seu caràcter manaire havia trobat un recés temporal. El mateix dia de la seva mort, quan es deia que la causa era l’atac de cor, moltes veus del Partit Popular ja s’afanyaven a treure’n un rendiment polític: per art d’encanteri, l’encausada passava a ser víctima d’un linxament periodístic, de la pressió mediàtica. No esperem pas que ara aquells que van alçar la veu demanin perdó, no passarà, però l’informe mèdic només deixa dues opcions. Si els amics i companys de partit coneixien la cirrosi avançada, la causa real de la mort, llavors van actuar amb un cinisme repugnant. Si no la coneixien, gairebé és pitjor: aïllada de tothom, Rita Barberà va morir sense amics i en una solitud dramàtica, fallera.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de febrer del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma