M'agraden els dilluns

Avui no és un dilluns qualsevol. Tampoc és un dilluns històric. En l’últim lustre hem viscut tants dies històrics que n’estem embafats. Quan un dia porta cua en català el titllem de diada. L’onze de setembre gairebé ha monopolitzat el terme, però també s’usa amb Sant Jordi o la Candelera. De fet, una diada és un dia assenyalat en què celebrem una festa grossa. Avui no. Avui és dilluns. No és un dilluns qualsevol, però és dilluns. Uns quants milers de catalans s’han agafat festa per acompanyar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Se’ls acusa de desobediència i prevaricació administrativa per haver organitzat el procés participatiu del 9 de novembre de 2014, en què vam participar més de 2,3 milions de ciutadans que avui també ens sentim jutjats. Avui no és cap diada. Avui és dilluns i comença un judici demencial per dirimir qüestions que s’haurien de dilucidar en els espais de brega política. A mi m’agraden els dilluns. La percepció de la realitat que et pots formar en una nit de dissabte o una tarda de diumenge és molt limitada. En tot cas, no és completa sense la que et dona un matí de dilluns. El procés independentista, fins ara, ha estat un enfilall de diades endiumenjades per la revolució dels somriures, la festa, els colors i les performances. Avui és dilluns. Un dilluns gris en un jutjat en blanc i negre. Ja era hora que ens deixéssim de galindaines. Ha arribat l’hora de la veritat. Si el 9N és delicte urgeix redefinir les paraules. Si les urnes són delicte, si comptar-nos en referèndum és delicte, si ho és debatre, reunir-se, parlar, opinar... és que el delicte es torna deliqüescent.


Detesto la gent que es queixa perquè és dilluns. La cosa ve d’anys, des que el pesat de Bob Geldof va compondre “I don’t like Mondays”, l’únic èxit dels seus Boomtown Rats que ha sonat pertot fins a matar-nos el cuc de l’orella. Quan ja n’estava tip vaig llegir què l’havia inspirat i ho vaig entendre tot. El 29 de gener de 1979 una adolescent de setze anys anomenada Brenda Ann Spencer va agafar el rifle semiautomàtic del calibre 22 que li havia regalat son pare i va començar a disparar indiscriminadament a l’entrada de la seva escola elemental, a San Diego. Va matar el director i el conserge i va ferir a vuit nens. Quan la policia li va demanar per què ho havia fet va respondre: “No m’agraden els dilluns. Simplement ho vaig fer per animar el dia. A ningú li agraden els dilluns”. Bob Geldof ho va llegir i li va sorgir la inspiració com un bolet després de la pluja. Quan ho vaig saber vaig entendre com és que trobo insofrible la seva cançoneta. A mí sí que m’agraden els dilluns. M’agrada el contrast amb dissabtes i diumenges. I sobretot m’agrada lluitar perquè els dilluns siguin millors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum rum 6/2/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma