Papissotisme, ecolàlia i Fiscalia

Sergi Belbel torna a la sala Gran del TNC amb un nou muntatge de La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda. Una obra notable encapçalada per una esplèndida Mercè Sampietro i amb la jove Elisabet Casanovas que es revela excel·lent en el detonant paper de la minyona papissota, la Zerafina. A l’escriptura narrativa de Rodoreda sovintegen els personatges que se’ns presenten sense la crossa d’una narrador, en una mena de monòlegs que tendeixen a transformar el lector en espectador. La minyona Zerafina ens trasllada de la butaca de lectura on degustem el volum de La meva Cristina i altres contes a la butaca del teatre. Una de les característiques que Rodoreda infon al personatge és el seu parlar papissot. Potser avui la criticarien en nom d’un tronat concepte de correcció, però és una més de les singularitats que transformen la minyona en la vàlvula de ventilació d’unes vides ancorades en la inòpia. Res a veure amb el burd quequeig del Je-Je-Jeremies dels Pastorets. La jove Elizabet Cazanovaz (la Tània a Merlí) broda el parlar papissot. Aconsegueix esquivar l’enfarfec i l’integra en una personalitat arravatadora. En la història del teatre és freqüent l’ús de tics verbals per caracteritzar personatges que infonen comicitat. Un dels exemples més il·lustres és la divertida Missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Sheridan a The Rivals (1774), que encadenava els làpsus (deia epitafis quan volia dir epítets, coses així...) Sheridan la va batejar així perquè en anglès l’adverbi malapropos (del francès mal à propos) circulava, des de l’època de Byron, per designar coses inapropiades.

       Els malapropismes i altres làpsus, més enllà de la seva possible interpretació freudiana, són material constitutiu de molts personatges de ficció. Però d’afeccions lingüístiques n’hi ha de moltes menes. D’entre les múltiples variants que permeten singularitzar l’idiolecte d’un personatge destaquen l’al·lolàlia i l’ecolàlia. La primera ens pot passar a tots (“passa’m la calç”, a taula, tot demanant la sal), però hi ha gent que substitueix paraules molt sovint, normalment exportant-ne una que correspon a un referent immediat. La segona és més carregosa. L’ecolàlia consisteix en la repetició automàtica de l’última paraula (o sintagma) que acaba de pronunciar el seu interlocutor, com si volgués completar la frase, però arribés tard. És una afecció fascinant, perquè en principi sembla positiva, com de reforç a la idea expressada, però ben aviat provoca tensions i al final resulta tan insofrible com les paraules de l’Executiu espanyol que repeteix la Fiscalia, un exemple de dependència ecolàlica tan evident com patològica.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/2/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma