Què fa un escriptor quan li demanen un pregó de Carnaval?

Pregó de pixapí nomenat Mata-Ruc d’Honor, a Solsona 2017



Solsonines, solsonins. Vatres, el veritables mata-rucs, em feu l’honor avui a mi, un simple pixapí, de fer-me mata-ruc d’Honor. En aquest segle XXI tan descanistrellat no trobareu savis aumon però de rucs que fan rucades, n’hi ha pertot, i, malampa! molt millor aniríem tots plegats si hi hagués més mata-rucs arreu.

Els solsonins sempre heu fascinat la meva ànima pixapinàcia pel vostre do de llengua (Pasqual Farràs, Roger Mas, Raül Garrigasait, Alba Marbà). Sou tan constructius que només destrosseu allò que abans ha estat trossat i quan us amagueu per jugar a fet i amagar, que és com en diem els pixapins genuïns, dieu que jugueu a Cucut d’Amagar. També sou tan esmolets que aneu al ball i agafeu la parella tan fort que l’arrefaixeu, encara que no porti faixa.

Trobo entranyable que ramonegeu sempre encara que no us digueu Ramon, però si us dieu Claustre, i mira que n’és, de bonic, dir-se Claustre! us feu dir Tate. Tate! Que no us enamoréssiu pas mai d’un pixapí de l’upper Diagonal perquè llavors seríeu, Tito i Tate, Tate i Tito, i, malampa! l’única manera dir-ho seria beure abans un bon Tut de vi! Tate Tito Tut! Tate Tito Tut! Ta, Taté, Tatetatitotut!

M’agrada que vingueu a les festes tan ben trallats com vaig jo ara, encara que en pixapinès això de trallar vulgui dir... Però vaja, enmig d’aquest escatafall festiu del Carnaval solsoní, he pensat que aquest pregó tan prosaic de pixapí disfressat d’honorable mata-ruc, podria acabar de manera noble, amb un poema, un de sol, i per això faig un sol sonet, el “Solsonet de l’Honorable Mata-Ruc Pixapinaci”.

Mata-rucs, és quan pixo que hi veig clar.
Poso l’ànima en buidar la bufeta
mentre m’amago entre cul i cleta
per trobar el moment de descarregar.

Solsonines, si us vull arrefaixar
no puc ‘nar amb tant de pes a la bragueta
lluint aquesta inflor de baioneta
que aumon no es pot anar sense exposar.

Per això, malampa!, m’enfilo i pixo,
perquè venceu tots els fàstics monàstics.
M’enlairo, com un rei feliç, i us guixo

amb pixats de ruc i temps perifràstics.
Els carrers de Solsona avui sobreïxo.

Exigim la fi dels nous Cagaelàstics!

Visca el Carnaval de Solsona!

Màrius Serra. 25/2/2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma