Sistemes de ventilació


Si de petit has jugat al carrer i t’has barallat amb altres nens, o si simplement has vist unes quantes pel·lícules del far west, no costa gaire desxifrar l’actitud de la fiscal en cap de Barcelona, Ana María Magaldi, dies enrere quan sortia del Tribunal. A més, les càmeres ens ho han mostrat diàfanament: hi ha les tanques protectores, els Mossos, l’àmplia terra de ningú, una vintena de persones que la increpen. La fiscal surt fumant de l’edifici (per cert, ¿no és delicte encendre un cigarret dins unes dependències públiques?), baixa les escales, s’atura i es mira la gent, escolta què criden. No fa pas cara de por, més aviat sembla que vulgui atiar la cridòria, buscar els límits de la llibertat d’expressió. Per part seva la decisió està presa: allò és intolerable. A la roda de premsa posterior, diu que la seva actitud no era desafiadora, sinó un acte íntegre. El seu discurs, però, fa servir un vocabulari de violència i conflicte: se sentia humiliada; es mantenia ferma, dempeus i digna; un xaval té una mirada d’odi i vocifera; ella sempre ha estat a la trinxera, on es treballa de veritat.

Les noves situacions demanen noves paraules i ara n’hi ha una que s’ha posat de moda: hiperventilat. D’entrada el diccionari ho defineix com “aquell qui augmenta en excés la freqüència i la intensitat respiratòries”, però el context l’adapta per al qui reacciona histèricament, amb escarafalls, davant una situació que posa en dubte les seves conviccions. La fiscal en cap Magaldi és un bon exemple d’hiperventilació ad hoc. ¿Un altre cas recent? Els ciutadans que van fer pressió a l’ajuntament de Barcelona perquè traguessin del Fossar de les Moreres una instal·lació dels estudiants de Belles Arts. No es discutia pas si l’obra era més o menys reeixida, l’argument hiperventilat era que profanava el respecte d’un lloc sagrat. 

Les tensions derivades del Procés s’acosten a l’absurd i sovint afavoreixen els prejudicis, que són el trampolí dels hiperventilats. Els detractors de l’obra al Fossar ni sabien (ni els interessava) que la intenció dels estudiants era connectar “els nòmades del segle XXI” i la gent que es va quedar sense casa a la Barcelona del 1714. Hi haurà qui pensi que la instal·lació no tenia una qualitat mínima, però és que aquest debat ni tan sols va existir. No hi va haver temps. Tan bon punt va sorgir la primera crítica dels hiperventilats, lICUB va córrer a treure-la del lloc. De fet, amb Xavier Trias com a alcalde a l’ajuntament, ni s’haurien queixat. S’acostarien al Fossar i, com sempre, donarien un euro al senyor que hi és sovint i fa bombolles de sabó perquè els nens dels turistes les explotin innocentment.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de febrer del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma