Contumèlia d'Ibsen




Dijous es va estrenar L’ànec salvatge d’Ibsen al teatre Lliure de Montjuïc. L’adaptació signada per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique és excel·lent i situa el conflicte en primer pla. El muntatge escampa per la sala Fabià Puigserver una dolça atemporalitat que transforma actors i espectadors en coetanis a la deriva per un mar de calendaris sense data fixa. El dilema que activa el drama neix de la voluntat exacerbada que mou en Gregor (Pablo Derqui) a revelar al seu vell amic Hialmar (Ivan Benet) tota la veritat sobre el passat de la seva dona Gina (Laura Conejero). Unes revelacions que destruiran el clima de felicitat familiar que fins llavors planava sobre el seu humil domicili. De fet, abans de la truculenta traca final una conversa entre l’idealista torturat que és en Gregor i un amic de la família que voreja el cinisme, el doctor Relling (Jordi Bosch), verbalitza el dilema amb precisió escolàstica. L’idealista posa la veritat per damunt de tot, independentment de les seves conseqüències, i el pragmàtic defensa la utilitat de la mentida pietosa. Aquest dilema, tan vigent ara com quan Ibsen el va concebre fa segle i mig, remet a un concepte moral denominat contumèlia. Els diccionaris generals es limiten a definir-la com una injúria expressada a la cara (al DIEC hi llegim: “injúria afrontosa, de fet o de paraula”), però els escolàstics hi aprofundiren una mica més.  


       La teologia catòlica considerava que també es podia aplicar el nom de contumèlia a la injusta violació del dret a l’honor d’algú, per exemple revelant-ne conductes inadequades, per més veritables que fossin. En un compendi teològic del segle XVIII llegim: “si se li tira en cara defectes de culpa, com que és un lladre o un adúlter és contumelia; si els defectes fossin naturals, com ser sord o cec, és convivio; si fossin d’indigència, és improperio”. En certa mesura, la contumèlia seria l’antònim de la mentida pietosa. En aquest últim cas faltem a la veritat per no ferir l’interlocutor i en el primer ens rabegem en l’exposició de la veritat de manera potser innecessària tot i saber que el ferim. Aquesta modalitat de contumèlia defineix el motor dramàtic de L’ànec salvatge d’Ibsen. L’extraordinària obsessió escolàstica per classificar totes les conductes morals, desenvolupada a les universitats medievals, va generar una tradició moral que arriba fins a l’actualitat. Vivim temps tan eclèctics que es projecten en un àlbum de Facebook que conté, l’una al costat de l’altra, la imatge de la vituperada drag queen crucificada del Carnaval canari i la de l’autocar contumaç dels inquisitorials Hazteoír. La lectura que Manrique i companyia fan del drama d’Ibsen és, alhora, atemporal i rabiosament actual.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/3/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma