dissabte, 25 de març de 2017

El dia de procrastinar

Com que, últimament, m’he vantat en públic de les meves tendències procrastinadores, una amiga em fa notar que avui 25 de març els francesos celebren “la journée de la procrastination”. M’envia un gif animat que mostra una superfície que podria ser la porta d’una nevera plena de pòstits de coloraines amb anotacions que remeten a una dotzena de tasques domèstiques, del tipus “ranger la vaisselle”, “rappeler Michel”, “changer ampoule couloir”, “facture EDF”, “vider boîte mail”, “passer aspirateur”... Els pòstits van caient i desvelen un missatge imprès a la superfície blanca: “C’est la journée de la procrastination. Alors ne faites rien aujourd’hui...” Al final, emergeix una definició canònica del terme que capgira aquella parèmia de no deixar per a demà el que puguis fer avui. El procrastinacionalisme és una ideologia molt criticada en els nostres dies. Li han penjat la llufa d’un nom embarbussador —del llatí pro (endavant) i cras (demà)— i fa tuf de malaltia. La psicologia del comportament ho considera un trastorn que provoca ansietat i estrès, i en efecte postergar les obligacions per dedicar-se a les devocions pot causar un bloqueig total que transformi l’autoestima en un peix cec que cada cop se submergeix més a les fosses abissals. Les temptacions de no tirar pel camí dret han existit sempre, però ara internet permet que el procrastinador potencial es realitzi en tot el seu esplendor. Fins i tot hi ha programes informàtics que, activats pel propi interessat, li impedeixen l’accés a les (seves) xarxes socials durant el temps que ell mateix predetermini. La llista d’hàbits perniciosos —abans anomenats vicis— no para de créixer i, per tant, el procrastinador conspicu cada cop té més nous horitzons.


He de confessar que algunes de les troballes més importants que he fet en la meva vida han estat mentre no les buscava, gràcies a la meva tendència natural a la procrastinació. Un palíndrom en un conte de Cortázar, per exemple, em va portar a consultar l’entrada “palíndrom” en diccionaris de diverses llengües fins que vaig arribar a una antiga enciclopèdia italiana. Allà, després de posar alguns exemples en italià, l’entrada acabava amb la remissió a una altra entrada: Enimmistica. Em va cridar l’atenció la paraula, de manera que vaig anar a buscar el volum corresponent a la lletra E i vaig caure de cul. L’entrada Enimmistica ocupava unes quantes pàgines de l’enciclopèdia i remetia a moltes altres entrades (anagramma, bifronte, logogrifo, rebus, sciarade, tautogramma, zeppa...) Vaig quedar tan enganxat a aquell univers de trops que vaig decidir copiar-les en una llibreta, mig en italià i mig traduïdes. Durant dues setmanes no vaig anar a classe. Tot i que s’acostava l’època d’exàmens, vaig procrastinar tant com vaig poder en un B&B improvisat. Començava a la biblioteca i acabava al bar. A la biblioteca feia de copista i al bar de fotocopista, perquè entre cervesa i cervesa demanava els apunts per fotocopiar-me’ls. Si no hagués procrastinat mai no hauria descobert la meva passió pel joc verbal.

Màrius Serra. La Vanguardia. 25/3/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir