Gloriosa incertesa

Recordo que vaig aprendre a valorar la incertesa traduint al català un llibre d’aforismes que, en castellà, Jorge Wagensberg havia titulat Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? (Tusquets). El primer ja afirmava “pensar és pensar la incertesa” i després aquest concepte de connotacions tan inquietants anava prenent volada —“La intel·ligència és una capacitat per anticipar la incertesa de l’entorn” (93)— fins a desembocar en un aforisme esclatant que mai no he oblidat: “la felicitat requereix que el futur sigui incert” (489). Si ens atenim a les declaracions d’Isona Passola, la productora de la pel·lícula Incerta glòria és una dona feliç. Feliç pel resultat cinematogràfic del film d’Agustí Villaronga i també perquè, segons repeteix a tort i a dret, el seu èxit comercial depèn dels resultats de taquilla que obtingui aquest primer cap de setmana d’exhibició massiva. Dilluns ja no hi haurà incertesa en aquest terreny, però esperem que la felicitat es mantingui perquè la pel·lícula s’ho val. Villaronga, que ja havia mostrat la seva solvència en la difícil transició de la literatura al cinema amb Blai Bonet (El mar) i Emili Teixidor (Pa negre), reincideix amb Joan Sales. Ha aconseguit fer una pel·lícula intensa que capta l'esperit de la novel·la i n'extreu un brot nou, ben arrelat en el ric context de la novel·la, però totalment independent de les servituds que sovint engavanyen les adaptacions literàries. Incerta glòria de Joan Sales és una novel·la tan magmàtica com el seu procés de creació, consistent en un seguit d’erupcions a partir de la primera edició de 1956 que van anar modificant el volcà novel·lesc fins a l’edició definitiva de 1971, fins al punt que la traducció francesa de 1962 conté fragments que en català ja no hi figuren.


Villaronga s’ha centrat, amb encert, en el conflicte de la Carlana, la senyora d’extracció humil i passat torturat que viu al castell d’un poblet al front d’Aragó. És un front mort, en mode espera, i la guerra es mostra en els efectes devastadors que provoca en les vides de tres personatges joves. Incerta glòria és una novel·la de personatges, quatre dels quals formen una fascinant doble parella d’amors no correspostos que té un punt de fuga en l’únic que no triangula, la Carlana, perquè no està capacitada per desitjar res més que la seva supervivència. Sobre aquesta dona aràcnida Villaronga basteix el seu castell d’il·lusions volatilitzades pel pes de la gravetat que atorga l’únic antagonista coral del quartet, que és la guerra. L’escalf de l’obscè esclafat pel macabre, en inoblidable contraposició d’en Juli Soleràs, un dels motors de la història. La novel·la és tan rica i reflexiva que la pel·lícula n’és una derivada esplèndida, més que no pas una mera adaptació. Si tot va com ha d’anar i la incertesa comercial s’esvaeix, el film es mantindrà en cartellera molts caps de setmana i ben aviat sincronitzarà l’agenda ambel vers d’Els dos cavallers de Verona de Shakespeare a del qual Sales va extreure el títol: “incerta glòria d’un matí d’abril”.

Màrius Serra. La Vanguardia. 18/3/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma