Jornades passables

Els Amics de les Arts publiquen un nou disc, “Un estrany poder”. És una primavera molt intensa de novetats discogràfiques per part de músics catalans: Txarango, Blaumut, Joan Rovira... tothom treu disc. Com que la música tendeix a fomentar la repetició d’una manera més marcada que altres disciplines artístiques, un dels moments més especials és escoltar les cançons per primera vegada. De fet, la gira de concerts no acostuma a començar fins unes quantes setmanes després de la sortida del disc perquè els seguidors fidels es familiaritzin amb les noves cançons i no hi vagin verges. Cada cop que escoltem una cançó no només penetrem més en els seus misteris, sinó que hi adherim més coses de l’àmbit personal: records, ressons, associacions imprevistes... Per això la primera audició de les cançons que ens agradaran és com la primera vegada que veiem algú amb qui travarem amistat.


“Un estrany poder” conté algunes cançons tan extravertides com l’amic simpàtic d’una colla (les videoclipades “El seu gran hit” o “Les coses”) i d’altres que resulten menys directes. Jo ja veig a venir que em faré molt amic de “El vent tallant”, una adaptació d’un poema de Kafka (“Wunsch, Indianer zu werden”) que parla d’un indi alliberat en el seu galop. Els Amics l’han enregistrada acompanyats pels seixanta músics de l’OBC dirigits per Joan Martorell, i els arranjaments d’Enric Palomar acompanyen la melodia del quartet a tot galop, fins al punt que et sents dalt del cavall. Una delícia simfònica que ens aproxima de manera joiosa a la llibertat agorafílica. Altres cançons del disc tenen una estructura de conversa, amb l’alternança de les quatre veus marca de la casa. De sobte, l’acumulació de rèpliques dels quatre interlocutors conflueix en un sol crit compartit, una tornada forta que harmonitza les veus i es repeteix força vegades. “Apologia de la ingenuïtat” és una d’aquestes cançons que semblen extretes d’una escena teatral. O dues, perquè són dues les animades converses de veïns que desemboquen en una alentiment musical que reclama no fer apologia de la ingenuïtat i s’enlaira en una tornada molt actual. La cançó s’emmarca en el pas de la joventut a la maduresa: “Però no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat. Hi ha dies que no passa res!”. Després de la primera tornada, la segona conversa deriva cap a la creació d’un eslògan que em sembla profundament contemporani: “No volem apologia de la ingenuïtat, i desitgem que la monotonia us repodreixi a tots els que doneu pel sac. Visca els dies que no passa res!”, clamen les quatre veus amicals als quatre vents. Reiteradament. Tot i que el context de la cançó sigui un altre, resulta inevitable pensar que vivim un empatx general de jornades històriques i victòries esportives prodigioses. La hiperactivitat està sobrevalorada. Ho dic jo que vaig néixer un u de maig i ja no he parat mai. Al final, trobem a faltar dies que no passi res.

Màrius Serra. La Vanguardia. 11/3/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma