La petja de la giragonsa

La crònica periodística es regeix per la fórmula de la velocitat. Cal omplir un espai en un temps determinat, perquè la publicació estableix un termini (imminent). De vegades, la velocitat exigida trenca la barrera del so i es produeixen turbulències. L’era digital ha acostat tant l’escriptura a l’oralitat que la majoria de cronistes dels esdeveniments de masses escriuen en el que hem convingut a anomenar “temps real”. La universalització de l’accés immediat que permeten els dispositius que tots portem a la butxaca acosta aquestes cròniques a les narracions dels fets, pròpies de l’oralitat. Seguim per ràdio (o tele) la narració d’un judici, un partit de futbol o una sessió parlamentària i, gairebé de manera simultània, en llegim cròniques i contracròniques digitals que, en alguns casos, sortiran impreses en l’edició paperaire de l’endemà. Aquesta immediatesa té efectes molt visibles en l’estructura de la crònica, en principi més complexa que la narració d’uns fets. La narració seria un flux de descripcions comparable a un riu, empès pel pas del temps igual com les aigües s’escolen per la força de la gravetat cap a indrets més baixos que menen al mar. El narrador pot incloure-hi valoracions d’urgència, reflexions o pronòstics, que equivaldrien als meandres o als ràpids fluvials, però el receptor sempre sap que tot és provisional perquè allò encara està passant. En canvi, una crònica parteix de la convenció contrària. Tot ha acabat i el cronista ens n’explica els avatars, ja amb ple coneixement dels fets: qui ha guanyat el partit, qui ha estat condemnat, quin ha estat el resultat d’una votació...


       La crònica no necessàriament ha de tenir una estructura de riu. El punt de vista del cronista pot reflectir totes les fluctuacions que convingui, però hauria de partir d’una convenció compartida amb el lector: la redacció és posterior als fets, quan tot ha acabat. Ara, però, això ha canviat. Només cal llegir la majoria de cròniques del Barça-PSG de la remuntada per adonar-se’n. L’inesperada metralla dels tres gols finals que ho van capgirar tot va provocar retocs, refoses, reescriptures i solucions d’urgència diverses que cada cronista va trobar per adaptar el seu text a la realitat. Tothom se’n va sortir com va poder, però la petja de la triple giragonsa final és molt visible a la majoria de cròniques de l’endemà, canviades a corre cuita. Alguns paràgrafs triomfals entrats amb calçador contrastaven amb el to general, inevitablement melangiós, que planava sobre el tros de crònica escrit fins al 3-1. Fins i tot van circular cròniques incompletes que, al minut 87, donaven per feta l’eliminació. És un bon moment per reivindicar la pausa i la crònica com a gènere literari.  

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/3/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma