Molts llibres, poc temps


Els lectors constants, empedreïts, sabem que un dels senyals de la nostra mania és que, a més de llegir molt, ens agrada parlar-ne. Busquem connexions entre novel·les, autors, èpoques; llegim els clàssics, però també l’autor obscur. Hi ha, encara, una mena de lector que porta el vici més enllà i, a més de parlar del que llegeix, reflexiona sobre la manera de fer-ho. Penso en la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, quan el narrador ens dona instruccions per començar a llegir el seu llibre: Relaxa’t. Concentra’t. Tanca la porta. Posa’t còmode. Has de pixar abans? 

Màrius Serra és d’aquesta estirp de lectors i al seu darrer llibre, D’on trec el temps (Empúries), predica amb l’exemple. Venint d’ell, esclar, la cosa té trampa: en aparença ens dona consells per aprofitar el temps, com un apunt d’autoajuda, però en realitat li va bé per convertir la teoria en exemples pràctics que inclouen contes, poemes, articles... El temps de Màrius Serra passa amb unes lleis pròpies i sovint es confonen la vida i l’escriptura. Té sentit, doncs, que ens expliqui com s’ho fa per llegir tant. Hi ha un capítol, al principi, que és un elogi de la lectura ràpida: si aprens a llegir més de pressa i sense posar en perill la comprensió, diu, llegiràs més llibres. 

L’entusiasme voraç de Màrius Serra m’ha fet pensar en dos escriptors més: Joe Queenan i Tim Parks, que també escriuen sovint sobre les formes de la lectura, el com i el quan. Al seu llibre One for the Books (2012) el crític Joe Queenan ens explica els seus prejudicis i manies: no llegeix mai, per exemple, novel·les en què el protagonista vagi a una universitat privada, o sigui un amant del beisbol. A més, el seu mètode consisteix a llegir uns 25 títols al mateix temps, cadascun amb el seu ritme. Pot alternar una novel·la de Simenon amb un assaig sobre Courbet o la relectura d’un Joyce. La coincidència arbitrària crea vincles. Hi ha novel·les que li duren dos dies, però també va trigar 30 anys a acabar Middlemarch, de George Eliot. Cada títol té el seu temps. 

En el cas de Tim Parks, fa temps que alguns dels seus articles per a la versió online de la New York Review of Books exploren els marges de la literatura i la lectura des d’un punt de vista tècnic, anecdòtic o social. ¿En quin moment val la pena retraduir un clàssic?, es preguntava en un article, o ¿què passa quan no t’agrada un llibre que els teus amics elogien amb entusiasme? També ha escrit sobre l’autenticitat literària, la importància de la relectura —“llegir és oblidar”, diu— o la distància que hi ha d’haver entre autor i lector. Fa un parell d’anys, Parks va escriure un article molt comentat, en què valorava la virtut de saber deixar els llibres a mig llegir, fins i tot quan tagraden. Hi ha un tipus de lector que s’obstina a acabar els llibres, per dolents que siguin, deia. Viu la lectura com una mena de combat entre l’autor i ell mateix, i en vol sortir vencedor, però Parks recordava que és una postura adolescent i la desaconsellava: “Ni que sigui perquè, com més llibres dolents acabis, menys temps tindràs per començar els bons”.

Hi ha, em sembla, un sentiment que uneix Màrius Serra, Joe Queenan i Tim Parks: un respecte tan profund per la literatura que no es permeten sacralitzar l’acte de llegir.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de març del 2017.
© de la fotografia, El Periódico.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma