Temps enterrat i desenterrat

La matinada de diumenge vam perdre el temps de manera molt més miserable que la majoria de temps que ja perdem de matinada fent la penúltima. A les dues ens van fer avançar els rellotges i, vet-ho aquí, ja van ser les tres. Els partidaris de l'anomenada Iniciativa per a la Reforma Horària va emetre una nota per demanar a les instàncies europees competents (ehem) la supressió del canvi d’hora d’estiu i d’hivern. Perquè això del diumenge té la seva contrapartida a finals d’octubre, quan ens tornen l’hora robada amb una condescendència que fa feredat. Com si desenterressin un cadàver i el tornessin a la família. Tenen raó els que, ja fa anys, demanen racionalitzar horaris. La mala planificació horària del nostre món laboral rebota en les vides de molta gent fins al punt de tensar tots els significats d’un verb que abans es limitava a tenir ressons vaticans: conciliar. En el conciliàbul horari general que ens cal, la cirereta és l’hora absurdament perduda i recuperada dos cops l’any. Aquest estira-i-arronsa és tan antiga com la Transició espanyola i va néixer en un moment que el consum energètic depenia de l’interruptor de la llum. Els de la Reforma Horària l’encerten quan assenyalen la poca incidència del factor lumínic en la realitat actual: “l’energia es fa servir en pràcticament tots els àmbits: aire condicionat, calefacció, equips de música i televisió, electrodomèstics, ordinadors”. El presumpte estalvi energètic ha perdut sentit. L’hora que ens retiren durant sis mesos només provoca desajustos metabòlics en molta gent, sobretot la canalla i els ancians.


       El temps perdut per decret, i en contra de la nostra voluntat sobirana, té un il·lustre precedent de la mateixa època. L’any 1974, en plena crisi del petroli, a Europa es van començar a avançar els rellotges (aquí no s’aplicaria fins al 81, curiosament poc després del cop d’estat del 23F). Però a l’Espanya del que-inventen-ellos un agosarat minsitre franquista d’educació i ciència, anomenat Julio Rodríguez Martínez, va suscitar un canvi que va fer perdre sis mesos de cop a tota una generació d’universitaris. Julio Rodríguez va impulsar una reforma del curs acadèmic que aspirava a equiparar el calendari escolar amb l’any natural. L’anomenat calendari julià —pel nom de pila del ministre— traslladava l’inici de curs del setembre al dia 7 de gener i només es va aplicar en l’exercici de 1974 a totes les facultats. Com que el curs anterior havia acabat a finals de juny de 1973, els universitaris afectats van fer sis mesos de vacances! L’invent no va prosperar. El ministre va ser substituït per Cruz Martínez Esteruelas, l’ordre ministerial derogada per decret i l’últim curs del franquisme va començar a primers de setembre de 1974.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma