dissabte, 4 de març de 2017

Verdaguer o bes obès


Fins demà diumenge es pot veure al teatre Romea l’òpera rock Verdaguer (ombres i maduixes) del grup Obeses, liderat pel talentós Arnau Tordera, que hi fa de Verdaguer jove, sovint contrapuntat de manera esplèndida per Ferran Frauca en el paper de Verdaguer vell. (Per als afortunats que van poder veure Fang i setge, Frauca era el general Antonio de Villarroel al musical del setge de Barcelona). L’obra, ideada per Pep Paré i Pere Tió, posa el focus en la joventut de Verdaguer, a partir d’una immersió en les seves obres sentimentals de joventut: Jovenívoles i Amors d’En Jordi i Na Guideta. La contraposició dels dos Verdaguers dona fondària a la història, simple com les vel·leïtats i els dubtes dels primers amors que entrellacen el voler i el doldre. L’ambició del poeta puixant topa amb el desencant del vell mestre que es troba al cap del carrer. Tot allò que a l’un li resta per escriure es contraposa amb tot allò que l’altre li dol no haver viscut. És en aquesta tensió que l’òpera rock dels Obeses qualla, arrelada en la potència verbal extraordinària de Verdaguer. La música, interpretada en directe des de les llotges del Romea pels tres altres obesos amb un pianista i un guitarrista de reforç, embolcalla el teatre fins al punt d’enlairar-lo per un espai sideral pastat a la Plana de Vic. Think big, diuen els anglosaxons, i els responsables d’aquest muntatge ho han fet, encapçalats per un Arnau Tordera mercurial en tots els sentits, però sobretot en el que l’acosta a Freddie Mercury. En alguns passatges la lletra verdagueriana costa una mica de seguir, però la solvència musical d’instruments i veus aclapara l’espectador, que en surt amb moltes ganes de llegir més Verdaguer.

El que està passant amb Verdaguer és notable. El seu arrelament popular, sobretot a Osona, el fa un cas una mica diferent d’altres clàssics que s’intenten recuperar des de la política d’efemèride. La llengua de Verdaguer, el seu estil, la seva manera de dir i la seva poesia han deixat pòsit. Això és el que permet que els creadors del segle XXI no només el tinguin present o el recuperin, sinó que el facin servir de trampolí per a les seves propostes contemporànies. No fa gaire l’escriptor Jordi Lara obria el seu últim llibre de relats Mística conilla (Edicions de 1984) amb una narració extraordinària que descriu una tarda de jocs amb un nen del passat en els mateixos paisatges osonencs pels quals havia jugat el petit Cinto Verdaguer. Arnau Tordera i tota la colla obèsica es recreen en el Cinto abans de la cruïlla que el portà a ser mossèn (i poeta). I dilluns passat, a la Sala de Dalt de la Beckett, un triumvirat de luxe format per Enric Casasses, Josep Pedrals i Jordi Oriol contrastaven algunes versions lul·lians de mossèn Cinto, aquí ja clericalitzat, amb els poemes originals de Ramon Llull en un espectacle de recitat triple intitulat La cirera i la garrofa: Llullificar, Llullificable i Llullificatiu. Sense tradició no hi ha modernitat. Sense coneixement no hi ha transgressió.

Màrius Serra. La Vanguardia. 4/3/17




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir