dijous, 27 d’abril de 2017

L'Espinàs, 90 anys tot xino-xano


Tot i que és probable que ell ho vegi com una despesa innecessària de paraules i d’energia, de tant en tant s’ha d’escriure un article sobre Josep M. Espinàs. Com que el llegim des de fa tants anys, com que sabem que és poc amic de l’enfarfec i l’exhibició sentimental, parlar del seu ofici et fa ser més conscient del que escrius: tot d’una et posa en alerta sobre l’abús dels llocs comuns, les frases rebuscades i els girs innecessaris. L’Espinàs fa 41 anys que publica un article diari i això vol dir al voltant de quinze mil columnes on ha predicat amb l’exemple.

L’excusa per parlar ara de l’Espinàs és que aquests dies ha fet 90 anys. Una vegada Enrique Vila-Matas va escriure un text contra els aniversaris i efemèrides de números rodons, contra l’heroïcitat falsa que transmeten, i em puc imaginar que aquesta caràcter arbitrari també fa nosa a l’Espinàs. En el fons, per entendre la seva relació amb el pas del temps, s’han de llegir dos llibres que va escriure i que són manuals de l’optimisme: Temps afegit i I la festa segueix. Ell mateix també ha trobat una fórmula per descriure-ho d’una manera ben senzilla: fer anys és com esperar un autobús. Ets a la parada; ahir esperaves el 89, avui esperes el 90. El recorregut serà diferent. 

Aquesta setmana l’Espinàs va anar al programa de ràdio de l’Albert Om a RAC1, Islàndia, que actualment és una raresa remarcable: ràdio pausada i en una hora en què totes les emissores es lliuren a la xerrameca dels esports. Junts van repassar les cançons que més agraden a l’escriptor: la Picolissima serenata, de Renato Carosone, “amb aquest adverbi tan modest al títol”; la Garota de Ipanema, de Vinicius i Jobim, “tan poc pretensiosa”; el Summertime, de Louis Armstrong, “i la vida és fàcil”. També vam sentir Clopin-Clopant, d’Yves Montand, amb aquell començament tan perfecte: “Et je me’n vais clopin-clopant”, que potser podríem traduir dient: “Doncs jo me’n vaig tot xino-xano...”. Després l’Espinàs va explicar que li agradaria que sonés al seu funeral. Sentint com s’entusiasmava amb les primeres notes de cada cançó, com les cantava i elogiava per la seva senzillesa, em sembla que encara ha de veure passar uns quants autobusos més.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de març del 2017.
© de la fotografia, El Periódico

dimarts, 25 d’abril de 2017

Perucho, Orpí i els estranys

¿Com es mesura la posteritat d’un escriptor? ¿Per què alguna autors es van esvaint del record, un cop morts, i uns altres aconsegueixen fer-se forts a les llibreries? A vegades penso en Joan Perucho, per exemple, mort el 2003, amb una obra juganera i extensa, que sempre es pot redescobrir. El 2010 es van reeditar Les històries naturals, quan feia mig segle de la primera edició, i fa poc m’ha semblat detectar un pòsit del seu univers literari en dos autors joves. No dic que sigui una influència directa, però sí que tots dos comparteixen amb Perucho la voluntat d’explicar un món llunyà en el temps, però viu en el nostre imaginari, i fer-ho amb un estil elaborat (és a dir, tot el contrari que la majoria de novel·les històriques).

El primer cas és la novel·la Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i cofundador de la Nova Catalunya, de Max Besora (Males Herbes). Basada en les peripècies d’un personatge real —aquest Joan Orpí que era mariner i explorador, fundador de la ciutat de Barcelona, a Veneçuela—, Max Besora juga amb les convencions del gènere d’aventures, amb aparicions del Quixot o manlleus de Gargantua i Pantagruel. Som a prop dels tics postmoderns de John Barth. Alhora se serveix d’una llengua una mica desmanegada però molt efectiva per transmetre el caos cultural del segle XVII, l’aiguabarreig de creences, supersticions i malentesos que procurava l’esperit viatger. 

La novel·la Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984), se situa a Solsona l’any 1837, durant la guerra carlina, i relata l’arribada al poble d’un jove prussià, Rudolf von Wielemann, que es posa al servei dels carlins. Gràcies a la presència desplaçada i perplexa d’aquest foraster, el narrador reviu ambients i costums a través dels veïns que va coneixent Wielemann —el metge, un prohom local, la vídua que l’allotja— i del seu dia a dia encallat en aquella guerra que no acaba de ser. La novel·la conté moments de tendresa, d’humor, de violència. La llengua de Garrigasait és precisa i brillant, un bé de déu, i li permet fixar el tarannà d’un tipus de país que gairebé dos segles més tard no ha acabat de desaparèixer: ben bé com el gust de sotabosc, de “memòria animal i vegetal” que tenen uns rovellons a la brasa quan sels menja el protagonista.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de març del 2017.

Barthes, el símptoma


Des de fa uns quants anys, hi ha una nova generació de lectors que alça les celles amb interès quan senten el nom de Roland Barthes. Després d’unes quantes dècades de silenci, en què les teories i els experiments textualistes es veien com una amenaça, sembla que hi ha un Barthes que es pot reciclar per entendre el present. No és una presència constant, però als Estats Units, per exemple, que solen marcar les tendències, alguns títols de Barthes han traspassat la frontera del món universitari i es troben a les llibreries més comercials. Són, amb tota lògica, assajos sobre cinema, fotografia, moda... Textos en què Barthes parlava de la vida cada cop més fragmentària, de la influència creixent de la cultura visual: teories que el present definit per Internet sovint confirma amb escreix. En aquest nou context hi ha llibres que demanen una relectura, com ara les Mitologies i els Fragments del discurs amorós (reeditat fa poc en català per Àtic dels Llibres). 

No deu ser casual, tampoc, que Roland Barthes sigui el protagonista de La setena funció del llenguatge, de Laurent Binet (Edicions de 1984). De fet, hi ha un episodi de la novel·la que ens dona una clau per entendre un dels motius del seu interès renovat. Barthes és a l’hospital, moribund al llit, i desvarieja. Llavors diu al detectiu: “Tot està en el text! ¿Ho entén? Cal retrobar el text! La funció! Ah és ben senzill!”. La frase, que cal repetir sovint —“tot està en el text!”—, avui dia torna a ser tan pertinent com fa un segle, quan Proust retreia a Sainte-Beuve el biografisme, la vida de l’autor, com a mètode per interpretar l’obra. En l’època de les xarxes socials, els autors s’han convertit en publicistes de si mateixos. Tot allò que queda fora del text, però és visualment atractiu, substitueix l’obra i ajuda a promocionar-la. Hi ha autors que pengen fotos del manuscrit, recorden la música que els ha inspirat, citen els clàssics que han llegit. Satèl·lits, substituts que emmascaren l’obra per si mateixa. Amics lectors, s’acosta Sant Jordi, no ens despistem: “Tot està dins el text!”. I si el text no s’aguanta, no hi ha res, només faramalla, narcisisme, paraules buides.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 dabril del 2917.

dilluns, 17 d’abril de 2017

El banc amb més interès

Quan s’acosta Sant Jordi els escriptors ens difressem de mona i anem a fer la Pasqua abans de Rams arreu on ens volen. També n’hi ha que no, naturalment, i és ben lícit, però els que ens avenim a voltar pel país presentant els nostres llibres hi guanyem més coses que no pas el 10% dels llibres que signem, perquè, això sí, els escriptors som uns gàngsters tan espavilats que no ens conformem amb un 3%, com d’altres. La llibreria Low Cost de Figueres ha estat un dels llocs on he presentat el meu últim llibre sobre el temps. La llibretera Ester Marcos Jordà, autora del recomanable receptari La cuina de la néta (Cal·lígraf), cuina moltes presentacions i s’ocupa de trobar els ingredients que més escauen. En el meu cas, va involucrar-hi la gent del Banc de Temps de Figueres perquè al llibre dedico un dels 24 capítols a aquest concepte. Sempre he mirat d’administrat el temps igual com faig amb els diners, i la formalització d’aquesta idea em fascina. A Barcelona el primer Banc del Temps es va crear a finals de 1998, dins d’un projecte europeu de conciliació de la vida laboral i familiar. Es tracta d’unes xarxes d’intercanvi de temps, hora per hora, entre persones que s’inscriuen al projecte amb l’objectiu de donar, rebre i compartir el seu temps amb altres persones del seu entorn. El model ja funcionava a Itàlia a primers dels noranta, en l’entorn de les associacions de dones, i ha anat evolucionant.


       Els bancs de temps són espais de sociabilitat i d’intercanvi. Les transaccions intercanvien habilitats, coneixements i serveis puntuals. Un usuari ofereix una hora a un altre a canvi d’un taló de temps. El banc de Figueres, per exemple, s’articula en quatre àmbits: acompanyament de persones, tasques domèstiques, informàtica i altres. El primer potser és el més generalitzat. Acompanyar algú al metge o simplement a passejar, ajudar-lo a fer gestions o anar a llegir contes a grans o a petits. La soledat revalora la importància de la companyia. Pel que fa a les tasques domèstiques, a banda de cuinar o cosir, a Figueres s’inclouen les petites reparacions. L’àmbit de la informàtica és el més intergeneracional: entre d’altres ofertes, llegeixo la de picar treballs a l’ordinador, actualitzar antivirus, ensenyar a fer anar programes o gestionar xarxes socials. Finalment, en el calaix de sastre dels Altres hi ha les converses lingüístiques, correccions, traduccions, perruqueria, manualitats, música, ball... La idea és que els serveis intercanviats no siguin substitutius de les tasques professionals amb responsabilitat. Una feineta de bricolatge sí, però no pas una instal·lació elèctrica, que ja requereix un professional; una assistència a un malalt sí, però res que requereixi un criteri mèdic. Ara l’or és temps.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/4/17

dissabte, 15 d’abril de 2017

Les línies del temps


Els lectors de literatura fantàstica trobaran entre les novetats d’aquest sant Jordi una alternativa inexcusable: Farishta de Marc Pastor (Amsterdam Llibres). La jove Farishta, russa d’origen afganès, troba una feina molt ben pagada que li exigeix quatre anys de residència en un remot arxipèlag de la Polinèsia Francesa habitat per famílies benestants que viuen en illes privades. El relat magnètic de l’experiència, explicat amb documents i entrades del diari en les quals la noia s’adreça a una Farishta del futur, ens abdueix. Marc Pastor encaixa amb habilitat els boixets de la història que va teixint a partir de la ruptura amb el concepte de linealitat temporal. El temps és una convenció central en la ciència ficció. L’any 1887, vuit anys abans que H. G. Wells, el madrileny Enrique Gaspar Rimbau va publicar a Barcelona El anacronópete (reeditat per Trasantier el 2014), la història del científic Sindulfo García que presenta a París una invenció que li permet viatjar en el temps: ana- per enrere, cronos per temps i -petes perquè vola. Gaspar viatja al passat per "acercarnos más a Dios encaminándonos a los orígenes del planeta que habitamos". Wells viatjarà al futur per examinar l’evolució de la humanitat. Tots els navegants de la línia del temps, fins i tot Woody Allen a Midnight in Paris topen amb les incongruències que suscita la convenció narrativa. Si un personatge viatja al passat, pot intervenir en els fets que presencia? Això es pot formular amb una pregunta més extrema: si reconegués Hitler de jove, podria assassinar-lo per evitar l’holocaust?

La resposta de Pastor és un no rotund. Fonamenta Farishta en aquesta convenció i fa un esforç reeixit per superar aquesta incongruència a través dels Principis de Chernobrov. El primer és el Principi de Resistència: “si un esdeveniment és susceptible de ser alterat, la probabilitat d’èxit de la modificació tendeix a zero com més connexions tingui”. Així situa Farishta fora de la tradició ucrònica. A la novel·la veiem que els salts temporals poden modificar la història individual de les persones perquè afecten a fenòmens aïllats, però que resulta impossible alterar esdeveniments històrics a gran escala. El segon principi deriva del primer. S’anomena Principi de Coherència i és formulat així: “tots els universos probables han de ser coherents entre si”. Finalment, el tercer principi garanteix els altres dos. És el Principi de Transferència i la seva formulació fa: “qualsevol canvi comporta una contrapartida proporcional”. Quan les modificacions són puntuals, la transferència és imperceptible. Quan l’alteració del Contínuum temporal és més profunda, la transferència creix de manera proporcional. D’aquest tercer principi es desprén que si s’altera el passat de manera que, per exemple, s’esquivi el Principi de Resistència i s’eviti la mort d’algú (fet que a la novel·la resulta sempre predeterminat), llavors algun altre haurà de morir per mantenir la Coherència. Llegiu Farishta en un futur immediat.

Màrius Serra. La Vanguardia. 15/4/17

dimarts, 11 d’abril de 2017

Qui carrega les paraules?

       La versió en línia del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) s’actualitza periòdicament, tot incorporant els canvis que aprova la Secció Filològica després del debat valoratiu que en fa la Comissió de Lexicografia. De l’última actualització, que ja aplica els canvis de l’Ortografia catalana, han transcendit algunes incorporacions lèxiques —com ara ebrenc o disseccionar— i, sobretot, la modificació de les definicions dels articles mongòlic, mongolisme, síndrome de Down i subnormal. La Secció Filològica de l’IEC, en el seu paper d’Acadèmia de la llengua catalana, és sensible als canvis semàntics que experimenten les paraules, de manera que atén peticions i valora la conveniència o no de reflectir-les. Un diccionari és un arxiu (portàtil) de memòria històrica i un notari dels canvis en els significats de les paraules. En aquest cas, la petició explícita va arribar a l’IEC de part de les associacions DINCAT i Down Catalunya, vehiculades per Jordi Basté des del programa de màxima audiència El món a RAC1. Només cal llegir les definicions antigues per adonar-nos que havien quedat obsoletes, marcades per un llenguatge d’època (subnormal, deficient, aspecte que recorda la raça mongòlica) que el constant debat social i sanitari sobre la discapacitat ha fet evolucionar. Les noves definicions s’ajusten als usos actuals i, en la mesura del possible, es descarreguen de prejudicis sense eliminar cap paraula. Simplement redefineixen els termes i n’apunten els sentits obsolets.


       L’ús carrega les paraules d’intencionalitat. Això es fa molt evident en àmbits conflictius, a l’exterior de les zones de comfort. La discapacitat n’és un. Quan, l’any 2000, el nostre fill Lluís va néixer i li van diagnosticar una paràlisi cerebral encara era d’ús corrent el terme invàlid, que alguns simultaniejaven amb el més matisat de minusvàlid. Paralític ja era obsolet i subnormal un insult de pati d’escola. De seguida es va imposar discapacitat, que és el que nosaltres vam adoptar per parlar d’ell en aquella primera dècada del segle XXI. Ara que acabem la segona alguns afectats i professionals del tercer sector troben que discapacitat és massa negatiu i proposen dir-ne divers funcional. A mi em sembla una bestiesa, però ja entenc que soc deutor de la meva experiència. Quan l’any 2012 vaig publicar Plans de futur, una novel·la protagonitzada pel matemàtic tetraplègic Ferran Sunyer, vaig proposar que en l’anunci de tele es parlés d’un esguerrat, el terme que els designava fa cent anys. Després de molts dubtes, els anunciants ho van acceptar perquè van trobar que era un terme vintage. L’àvia deia que el temps tot ho cura. Potser d’aquí a un segle els nostres descendents acceptaran subnormal perquè trobaran que és vintage.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/4/17

dilluns, 10 d’abril de 2017

Mai no parlo dels àrbitres, però...

Avui fa tot just una setmana de l’atemptat al metro de Sant Petersburg. Per raons que ara no venen al cas, dilluns passat em vaig passar gairebé cinc hores conduint per l’autopista en dues tongades, de manera que vaig tenir temps sobrat per anar seguint les informacions que les ràdios anaven filtrant sobre l’incident. En ple segle XXI, la ràdio és un mitjà òptim per seguir l’actualitat informativa, però si a més tens un volant entre mans esdevé l’únic canal possible. Ni tele ni diaris de paper ni digitals ni xarxes socials. L’única opció és la ràdio. Qui condueix sovint practica el zàping radiofònic entre les emissores que té presintonitzades. Dilluns passat, vaig anar més enllà de les meves dues opcions preferents per anar escoltant com tractaven el tema. En les primeres hores la informació es centrava en la delicada xifra de víctimes i el degoteig d’informació filtrada que caracteritza aquestes catàstrofes. De mica en mica el llenguatge va anar reflectint l’evolució del cas. Ben aviat d’accident van passar a dir-ne atemptat.


       Quan vaig tornar a agafar el cotxe, de tornada, el nombre de víctimes ja havia quedat fixat i un segon artefacte havia estat desactivat. Els realitzadors dels programes de tarda de les emissores per les quals vaig anar saltant simultanejaven les connexions amb corresponsals, alguns improvisats, i trucades a experts en la matèria. Vaig sentir quatre o cinc emissores. Cada realitzador els demanava, poc o molt, el mateix: qui podia haver comès un atemptat així i perquè. En general, no eren preguntes punyents i, de fet, semblava clar que n’hi havia prou amb una anàlisi geopolítica genèrica del moment rus. Però tots els experts, la majoria dels quals havia publicat algun llibre sobre Rússia, reaccionaven de manera molt similar. Feien uns preàmbuls llarguíssims sobre la inconveniència d’especular sobre les motivacions o l’autoria de l’atemptat. Feia tot l’efecte que es posaven la bena abans de la ferida, però el tall era net i adversatiu. Un però. Un “no es poden fer hipòtesis, però...” I tot seguit s’hi llançaven amb delectança de tertulià. Per això els havien trucat, esclar, i segur que podien aportar (i en algun cas aportaven) context aclaridor sobre les circumstàncies actuals de la política russa, però el seu pròleg preventiu quedava en evidència tan aviat com es posaven a desgranar les seves hipòtesis (gihadista o txetxena, segons el cas) en el to d’una analista d’una partida d’escacs. Les seves lletanies contrastaven amb el to més alt dels corresponsals, en algun cas improvisats, que feien cròniques plenes de detalls carregats de connotacions emocionals. Els experts deien que no es podia especular i especulaven, sovint sentenciosos. Els cronistes deien que no es podia especular i es limitaven a narrar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/4/17

Entradas populares

Compartir