Dir-se Pin abans del PIN

Sant Jordi s’ha transformat en una mena de comodí dels esdeveniments. Té tan bona premsa que tothom s’hi acull. Enguany, a banda dels llibres i de les roses, ens volen vendre números de la Grossa i també hi haurà meses del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan l’editor valencià instal·lat a Barcelona Vicente Clavel Andrés es va empescar el dia del llibre l’any 1926 no s’ho podia ni imaginar. Clavel també era escriptor, traductor i  periodista, i duia una flor al cognom, però si li arriben a dir que un segle després les masses envairien els carrers de Barcelona s’hauria posat les mans al cap. A banda de les transaccions, aquests dies es convoquen tota mena d’actes que tenen la lletra impresa en el punt de mira. Entre els acadèmics, aquest dijous dia 20, a les set del vespre, la Reial Acadèmia de les Bones Lletres celebrarà en sessió pública l’acollida del nou Acadèmic Electe Joan Martí i Castell, catedràtic emèrit de Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual fou el primer rector. Joan Martí hi llegirà el seu discurs d’ingrés sobre “Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística”, i serà contestat en nom de la Corporació per l’Acadèmic Numerari Manuel Jorba i Jorba.

       El personatge estudiat pel doctor Martí és molt interessant. Josep Pin i Soler (1842-1927) va ser un novel·lista i dramaturg tarragoní molt francòfon, entre altres coses perquè es va haver d’exiliar a França. Entre les seves obres més reeditades figuren les tres primeres que publicà, una trilogia al voltant de la mateixa família: La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Níobe (1889). En la primera vaig topar, fa més de trenta anys, amb un breu episodi que m’ha quedat gravat. De fet, deu ser una de les primeres apreciacions explícites sobre la capacitat del català per al joc verbal. El fill de la família arriba tard a casa i troba el pare emprenyat. Improvisa una excusa que comença amb un dubitatiu “—És que...” i el pare el talla així: “—L’esca s’encén... vés-te a assentar”. I llavors el narrador, després d’un verb dicendi, afegeix una descripció valorativa del joc homofònic entre és que i esca: “fent un dels rars calembours, com ne diuen els francesos, que permet la llengua catalana, clara i poc apta a joguines". Ho recordo com un esperó que em va fiblar just quan començava a planejar els articles d’enigmística sobre joc verbal que vaig publicar a l’Avui entre 1989 i 2007. Naturalment, quan Pin i Soler escrivia que el català era una llengua “poc apta a joguines” a França els calembours ja tenien una sòlida tradició literària. Recordo com si fos ara que em vaig proposar desmentir la seva apreciació. I fins avui.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/4/17


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma