diumenge, 30 d’abril de 2017

El que dura, dura

Aquest vespre se celebra als Jardins del Palau Robert la cloenda del CREG 2016, un acrònim que remet a Catalunya Regió Europea de la Gastronomia. Una de les iniciatives més cridaneres d’aquesta edició ha estat l’aparellament entre músics i cuiners. Afortunadament, aquesta vegada no n’han dit maridatge, però cada parella s’ha intercanviat una cançó per un plat. Per exemple, Pep Sala i Nandu Jubany, coneguts des de fa dècades, o Roger Mas i Carme Ruscalleda, que ja li va dedicar un plat quan Mas va fer aquell gran disc amb la Cobla Sant Jordi. O Joan Roca i Gerard Quintana, que de nens seien en pupitres contigus. La revista Enderrock, còmplice de la iniciativa, ha anat documentant les converses i aquest vespre escoltarem algunes de les cançons sorgides. En un dels casos, l’osonenc Arnau Tordera xerra amb Vicent Guimerà. Tordera lidera el grup Obeses, i recentment ha excel·lit als teatres amb un musical sobre Verdaguer. Guimerà regenta L’Antic Molí d’Ulldecona que fa poc va rebre la primera estrella Michelin. En totes les converses surten paral·lelismes entre ambdues activitats, però potser els que fan la parella Guimerà-Tordera són els menys previsibles. En un moment donat, Guimerà parla del seu equip de cuina com d’una orquestra i Tordera li agafa l’analogia i la porta de la taula de tovalles a la de so: “Tu pots fer un plat extraordinari i el cambrer pot servir-lo bé o destrossar-lo. Aquesta figura en el món de la música és la del tècnic de so. És l’intermediari entre tu i el receptor final de l’obra”.


       Però on la seva comparativa pren un interès inusitat és quan intercanvien períodes de caducitat. No pas dels productes, sinó de la il·lusió. Vicent Guimerà parla dels seus menús de temporada (a la tardor bolets, a l’hivern galeres) i afirma que si els allargués més se n’avorriria. “La passió m’aguanta tres mesos”, afirma sense adonar-se que acaba de fer un titular, i rebla: “en el moment que fa quatre mesos que fem els mateixos plats noto que entro en una monotonia que faria que els plats entressin en decadència”. Interpel·lat pel cuiner, Tordera s’hi identifica però avisa que en el seu cas el període és més llarg, i s’atreveix a xifrar-lo en “un any i mig, més o menys”. Després tots dos ho matisen amb la reivindicació dels plats de sempre i també de les cançons sol·licitades als concerts per part del públic més fidel. Però ja han obert la porta. Seria interessant establir un calendari de caducitats de la passió per sectors. Dels tres mesos del cuiner als divuit del músic. Em demano quan li deu durar la passió a un poeta pel seu sonet o a un actor porno per una postura, o a un polític pel seu seient. Bé, potser en aquest últim cas no hi ha prou temps a l’univers per comptar-ho. La seva passió pel poder és immarcescible.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/4/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir