Els secrets de la poesia

Un equip d’investigadors de la universitat de Bangor, al nord del País de Gal·les, publica a la revista científica Frontiers of Psychology els resultats d’un estudi singular: “Implicit Detection of poetic harmony in the naïve brain”. Ras i curt, pretenen esclarir si un lector sense l’hàbit de llegir poesia distingeix o no frases que responen a uns patrons poètics tradicionals. Han triat una antiga forma poètica en llengua gal·lesa, l’anomenada Cynghanedd (harmonia, en gal·lès), que requereix una repetició consonàntica (rima interna), en paral·lel a uns patrons mètrics d’accentuació sil·làbica. Crida més l’atenció la repetició de consonants en el mateix ordre. Un exemple canònic (amb les consonants DTHB en majúscula per visualitzar-les) seria: “a DaeTH i Ben / DeiTHio Byd” (que vol dir “i va arribar al final/ viatjant pel món”), mentre que “a daeth i ben/ deithio cwm” (i va arribar al final/ viatjant per la vall) seria una violació morfològica. Els investigadors han treballat amb 25 parlants nadius de gal·lès (9 homes i 16 dones), després d’excloure’n uns quants per diversos motius, entre els quals un coneixement previ del Cynghanedd. Se’ls van donar a llegir 144 frases, en 36 grups de quatre. Només un 25% s’ajustaven a les regles del Cynghanedd. L’altre 75% es dividia en tres terços: un 25% violava la regla morfològica de repetició consonàntica, un segon terç la distribució mètrica dels accents i un tercer violava ambdues convencions. Després de llegir l’última paraula de cada frase els lectors havien de valorar ràpidament si els sonava bé pitjant un botó entre quatre opcions, de millor a pitjor.


       L’article és molt llarg i prolix a l’hora de mostrar els resultats, tal com pertoca en una publicació científica, però les conclusions són clares. D’una banda, queda demostrat que els lectors gal·lesos sense cap coneixement de la seva tradició poètica distingeixen entre les frases que s’adequen a aquesta tradició i les que la violen, de la qual cosa els investigadors dedueixen que detecten l’harmonia de manera inconscient. A l’hora de valorar-ne la sonoritat, la preferència per les frases harmòniques és clara: la majoria considera que sonen millor el 25% de frases canòniques que no pas el 25% que violen la regla morfològica i el 25% que transgredeixen la mètrica. Ara bé, els resultats també inclouen una paradoxa interessant. Els participants no distingeixen les frases canòniques de les que presenten una doble violació del cànon (morfològica i mètrica). Els sonen igual de bé les més ortodoxes que les més heterodoxes. Ordre i caos, doncs, són les dues opcions més valorades. Metre i vers lliure. Seny i rauxa. Fa molts anys, l’admirat gramàtic Albert Jané em va enviar una llista de plats heptasíl·labs perfectes amb accent a la tercera i la setena síl·laba extrets dels restaurants de menú: amanida variada, amanida catalana, botifarra amb rovellons (o rovellons amb botifarra), macarrons a la cassola, calamars a la romana, mandonguilles amb patates, escudella barrejada... Demà, però, que és sant Jordi, menjarem de tot.

Màrius Serra. La Vanguardia, 22/4/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma