divendres, 7 d’abril de 2017

Europor

Pica fent un nas-de-barraca, sense rematar-lo amb cap Sant Boi. Vaig a obrir pensant que serà un error. Un altre repartidor de pizzes que confon el nom del carrer. Però no. És una noia que em mira amb ulls de col·legiala parapetada rere una carpeta i em dedica la pitjor de les salutacions. Bones, diu. Com que bones? Bones què?, voldria renyar-la. Però callo i somric. És mona. Llavors dispara el seu dard. Ja deu saber que aquesta setmana han entrat a robar en dues cases d’aquest carrer, oi? Doncs no, primera notícia, el més segur és que s’ho inventi, però un ressort interior em fa mentir com un adúlter assetjat. Sí, assenteixo lacònic, què m’has de dir. Em diu que ven alarmes, vet-ho aquí, que si tinc un moment me n’explica les condicions, perquè no només estan connectades a comissaria sinó que són les úniques alarmes que s’anticipen als lladres. Però com pot ser, que s’anticipin? Això sí que li dic i mentre m’ho explica ja és dins. Sempre m’ha costat dir que no. Es veu que l’alarma en qüestió té sensors que detecten moviments en zones sensibles de l’exterior. Ah. La col·legiala té una edat i la carpeta és un portafolis. La faig seure. Si segueixo aquesta lògica aviat li oferiré una cervesa. O una tassa de te. Quan es va liberalitzar el mercat de l’energia, vaig fer un te amb una noia semblant i gairebé canvio de companyia. Em va agafar amb la guàrdia baixa i li vaig cantar totes les dades com qui es desfoga amb un confident. No vaig reaccionar fins que no em va demanar el número de compte. Ep, compte! Aquesta d’avui és pitjor. Totes les coses que em diu van destinades a augmentar la meva por. Però d’on les treu, aquestes estadístiques? No m’atreveixo a contradir-la perquè m’entra el canguelo. Potser té raó i últimament els criminals més perillosos campen pel meu barri d’Horta, decidits a assaltar les cases plenes de llibres, com la meva. Fins ara no m’havia passat pel magí que algú pogués fer un bot per la tanca del pati i colar-se al meu despatx. Som a la cuina, valorant els riscos de les finestres sense reixa accessibles a peu pla. Firmo el contracte sobre marbre. Encara li queda una mica del te negre que li he servit quan s’empatolla sobre la importància de la seguretat. Amb l’alarma anticipatòria, assegura, s’ha acabat la por. Somriure angelical. Jo també m’acabo el te negre, que no em venia gaire de gust, mentre l’escolto. Deu repetir el que li han dit en un curset, perquè són frases assertives i sense arestes. Impossible contradir-la, penso, mentre signo el contracte. Abans d’una setmana la tindrà instal·lada. Ah. L’acomiado amb un somriure seductor. Em fa dos petons, com si ens coneguéssim de tota la vida. Tanco la porta, torno al despatx i m’assec davant de l’ordinador. Un sorollet m’altera. Tinc por. Molta por. Em cago de por. La puta alarma m’ha posat la por al cos.


Màrius Serra. Time Out. Abril 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir