L'elixir Cortázar rejoveneix

El Saló del Còmic aplega un munt de criatures en dues dimensions. De vegades la naturalesa carnavalesca del certamen envaeix la tercera dimensió i llavors tot plegat sembla una festa de disfresses, però la força motriu del Saló és bidimensional. Planilàndia. En aquesta edició, entre moltes altres novetats, s’ha presentat una novel·la bio-gràfica sobre Julio Cortázar en el qual es practica una activitat revolucionària: a banda de veure Cortázar en totes les edats (i aspectes) possibles, el lector cortazarià viurà la insòlita experiència de veure cronopios. És a les pàgines 161, 162 i 163 de Cortázar (Nòrdica). No em cansaria mai de mirar-les. Un Cortázar barbamec va a un concert en un gran teatre parisenc de butaques roges. A l’entreacte el públic surt a fer un cafè i ell no es mou de la cadira. Sol, en aquesta mena d’espai atemporal que és un teatre buit, observa un núvol verdós que s’enlaira cap a la celístia ensostrada. De sobte, la platea buida s’omple d’una mena de marshmallows verdencs, ennuvolats i de textura granulosa. L’al·lusió als marshmallows podria ser una aclucada d’ull a Jesús Marchamalo, autor del guió de la novel·la bio-gràfica. L’agosarat dibuixant capaç d’associar una imatge als esmunyedissos cronopios és Marc Torices (Barcelona, 1989). En una entrevista que li fa Pau Franch a verbalia.com admet haver invertit tres anys en aquest àlbum de 230 pàgines i es declara en contra de la imatge més carnavalesca del còmic.


       De Marchamalo ja coneixíem la seva capacitat de síntesi. Des de la mateixa editorial Nórdica, publica cada any un llibret amb una sinècdoque il·lustrada (per Antonio Santos) que li serveix per presentar-nos breument un autor: Kafka con sombrero, Retrato de Baroja con abrigo, Pessoa, gafas y pajarita... Aquesta operació amb Cortázar parteix de la mateixa convenció: un exercici de triatge d’episodis que permetin resseguir la rica biografia de l’argentí des dels seus orígens fins a la seva mort. Però, a diferència d’aquells relats, aquí el format narratiu és el de la vinyeta, de manera que els episodis que Marchamalo despatxaria en un paràgraf poden arribar a gasificar-se fins ocupar tres pàgines dibuixades. Torices excel·leix a l’hora de retratar totes les edats de Cortázar, fins al punt que en la portada apareixen sis medallons que representen l’evolució de l’home que va tenir cara de nen fins que la va emmascarar rere la barba. Text i dibuix s’imbriquen feliçment. L’un ultrapassa les bafarades i l’altre l’escaquer. Cada pàgina és diferent, però hi ha recursos de continuïtat (més enllà dels parcs). El tren, sinuós, ens indica els canvis de domicili i l’entrevista televisiva amb Soler Serrano permet introduir episodis recordats que trenquen la lògica línia cronològica del llibre. Marchamalo tria prou bé perquè els amants de Cortázar tinguem la sensació que no s’ha deixat res d’essencial. Res. Torices aconsegueix capturar l’atmosfera fumosa d’un moment que per als de la seva generació és prehistòric. Llegir Cortázar rejoveneix.


Márius Serra. La Vanguardia. 8/4/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma