dijous, 27 d’abril de 2017

L'Espinàs, 90 anys tot xino-xano


Tot i que és probable que ell ho vegi com una despesa innecessària de paraules i d’energia, de tant en tant s’ha d’escriure un article sobre Josep M. Espinàs. Com que el llegim des de fa tants anys, com que sabem que és poc amic de l’enfarfec i l’exhibició sentimental, parlar del seu ofici et fa ser més conscient del que escrius: tot d’una et posa en alerta sobre l’abús dels llocs comuns, les frases rebuscades i els girs innecessaris. L’Espinàs fa 41 anys que publica un article diari i això vol dir al voltant de quinze mil columnes on ha predicat amb l’exemple.

L’excusa per parlar ara de l’Espinàs és que aquests dies ha fet 90 anys. Una vegada Enrique Vila-Matas va escriure un text contra els aniversaris i efemèrides de números rodons, contra l’heroïcitat falsa que transmeten, i em puc imaginar que aquesta caràcter arbitrari també fa nosa a l’Espinàs. En el fons, per entendre la seva relació amb el pas del temps, s’han de llegir dos llibres que va escriure i que són manuals de l’optimisme: Temps afegit i I la festa segueix. Ell mateix també ha trobat una fórmula per descriure-ho d’una manera ben senzilla: fer anys és com esperar un autobús. Ets a la parada; ahir esperaves el 89, avui esperes el 90. El recorregut serà diferent. 

Aquesta setmana l’Espinàs va anar al programa de ràdio de l’Albert Om a RAC1, Islàndia, que actualment és una raresa remarcable: ràdio pausada i en una hora en què totes les emissores es lliuren a la xerrameca dels esports. Junts van repassar les cançons que més agraden a l’escriptor: la Picolissima serenata, de Renato Carosone, “amb aquest adverbi tan modest al títol”; la Garota de Ipanema, de Vinicius i Jobim, “tan poc pretensiosa”; el Summertime, de Louis Armstrong, “i la vida és fàcil”. També vam sentir Clopin-Clopant, d’Yves Montand, amb aquell començament tan perfecte: “Et je me’n vais clopin-clopant”, que potser podríem traduir dient: “Doncs jo me’n vaig tot xino-xano...”. Després l’Espinàs va explicar que li agradaria que sonés al seu funeral. Sentint com s’entusiasmava amb les primeres notes de cada cançó, com les cantava i elogiava per la seva senzillesa, em sembla que encara ha de veure passar uns quants autobusos més.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de març del 2017.
© de la fotografia, El Periódico

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir