Qui carrega les paraules?

       La versió en línia del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) s’actualitza periòdicament, tot incorporant els canvis que aprova la Secció Filològica després del debat valoratiu que en fa la Comissió de Lexicografia. De l’última actualització, que ja aplica els canvis de l’Ortografia catalana, han transcendit algunes incorporacions lèxiques —com ara ebrenc o disseccionar— i, sobretot, la modificació de les definicions dels articles mongòlic, mongolisme, síndrome de Down i subnormal. La Secció Filològica de l’IEC, en el seu paper d’Acadèmia de la llengua catalana, és sensible als canvis semàntics que experimenten les paraules, de manera que atén peticions i valora la conveniència o no de reflectir-les. Un diccionari és un arxiu (portàtil) de memòria històrica i un notari dels canvis en els significats de les paraules. En aquest cas, la petició explícita va arribar a l’IEC de part de les associacions DINCAT i Down Catalunya, vehiculades per Jordi Basté des del programa de màxima audiència El món a RAC1. Només cal llegir les definicions antigues per adonar-nos que havien quedat obsoletes, marcades per un llenguatge d’època (subnormal, deficient, aspecte que recorda la raça mongòlica) que el constant debat social i sanitari sobre la discapacitat ha fet evolucionar. Les noves definicions s’ajusten als usos actuals i, en la mesura del possible, es descarreguen de prejudicis sense eliminar cap paraula. Simplement redefineixen els termes i n’apunten els sentits obsolets.


       L’ús carrega les paraules d’intencionalitat. Això es fa molt evident en àmbits conflictius, a l’exterior de les zones de comfort. La discapacitat n’és un. Quan, l’any 2000, el nostre fill Lluís va néixer i li van diagnosticar una paràlisi cerebral encara era d’ús corrent el terme invàlid, que alguns simultaniejaven amb el més matisat de minusvàlid. Paralític ja era obsolet i subnormal un insult de pati d’escola. De seguida es va imposar discapacitat, que és el que nosaltres vam adoptar per parlar d’ell en aquella primera dècada del segle XXI. Ara que acabem la segona alguns afectats i professionals del tercer sector troben que discapacitat és massa negatiu i proposen dir-ne divers funcional. A mi em sembla una bestiesa, però ja entenc que soc deutor de la meva experiència. Quan l’any 2012 vaig publicar Plans de futur, una novel·la protagonitzada pel matemàtic tetraplègic Ferran Sunyer, vaig proposar que en l’anunci de tele es parlés d’un esguerrat, el terme que els designava fa cent anys. Després de molts dubtes, els anunciants ho van acceptar perquè van trobar que era un terme vintage. L’àvia deia que el temps tot ho cura. Potser d’aquí a un segle els nostres descendents acceptaran subnormal perquè trobaran que és vintage.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 11/4/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma