Tàpias i els "tapietes"

La mort de Joan Colell, conegut amb el nom artístic de Pere Tàpias, ha provocat la consternació habitual que acompanya la desaparició d’una figura pública estimada. En el cas de Tàpias, tres gremis han confluït en el dol: el musical, el radiofònic i el gastronòmic. Tot i les seves múltiples facetes, Tàpias va ser sempre un paio singular. Potser la seva cançó més coneguda sigui la famosa moto que espetega amb un xucupapapa, però ell no n’havia fet servir mai, de moto. Preferia anar a peu (o en bici). Al passeig del Carme de Vilanova (protagonista d’una bella cançó) encara hi ha el Patxurri, un bar de referència. A primers dels vuitanta Tàpias s’hi passava hores tertuliejant amb els seus amics, entre els quals músics com Francesc Borrull o intel·lectuals com Quico Mestres, l’històric editor de El Cep i la Nansa, que bé podria ser considerada la degana de les petites editorials independents. Ben a prop del Patxurri hi havia el Mauri, un bar de terrassa més àmplia. Els més joves, estiuejants o, com jo, fills d’indígenes, hi solíem passar moltes hores cada nit, desvagats. Tantes, que durant anys els amics en comptes de Màrius em deien Mauri. Des d’allà sentíem riure la colla del Tàpias i de tant en tant, vèiem passar algun doble. Perquè Pere Tàpias va representar un petit fenomen en el panorama musical català. Abans que la Trinca espectacularitzés l’espai de l’humor cantat, aquell advocat vilanoví que llegia els existencialistes i s’havia empeltat de l’esperit del seixanta-vuit, feia cançons que es fotien de tot amb un aspecte que de seguida va esdevenir icònic.

       Sembla ser que la primera gorra li va regalar Xesco Boix en un concert compartit, però des de llavors ja per sempre més la va usar. Entre els mariners de Vilanova no era gens estrany portar-ne, però en el seu cas la combinació de gorra i bigoti va generar un emblema de cantant sorneguer que molts joves van començar a imitar. Groucho Marx era un bigoti, unes celles i un cigar; Charlot un bigoti, un bombí i un bastó oscil·lobatent; Tàpias, un bigoti, una gorra i una guitarra. Potser ara pot semblar estrany, però hi va haver un temps, posem quan l’any vuitanta Tàpias va publicar el seu quart disc (“Passeig del Carme”), que el país ja era ple de tapietes. No van ser mai majoritaris ni gaire cridaners, però et trobaves amb paios que portaven una gorra semblant, se sabien totes les seves cançons i amenaçaven amb cantar-te-les a la mínima que podien. Unes cançons que, per cert, no sempre són humorístiques i mai no són banals. N’hi ha de metafísiques, en algun cas fins i tot teològiques, i poden destil·lar una mala bava considerable. Un d’aquells tapietes, sense anar més lluny, era el ninotaire Néstor Macià, actual responsable de la secció de jeroglífics de La Vanguardia. En aquells temps Macià idolatrava Tàpias, vestia com ell, gosaria a dir que menjava tant com ell, i se sabia moltes de les seves cançons de memòria, tal com els seus amics comprovàvem cada dos per tres.

Màrius Serra. La Vanguardia. 29/4/17


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma