Al pa, pa, Pangloss

Pangloss és un personatge del Càndid de Voltaire, del qual deriva un terme pintoresc per a definir un optimisme infundat: el panglossianisme. Ara un grup de 650 flequers artesans espanyols acaba d’engegar una campanya adreçada a la RAE (i a l’Institut Cervantes, de pas) per sol·licitar als acadèmics de la llengua espanyola que modifiquin el modisme popular “pan con pan, comida de tontos”. Aquesta colla de proveïdors de panarres han muntat una pàgina web, s’han empescat l’etiqueta de Twitter #ElPanNoEsComidaDeTontos i afirmen que “los tontos somos legión” per demanar signatures. Des que la Fundeu va començar a transformar en notícia les decisions lingüístiques de la RAE, no són pocs els col·lectius que han engegat campanyes similars per aconseguir notorietat pública. En aquest cas, més enllà de demanar l’eliminació de la connotació negativa que s’adjudica a la dita, hi ha un interès comercial explícit: volen encoratjar els consumidors a tornar a la fleca tradicional. Això està molt bé, si no fos que practiquen un panglossianisme grotesc que parteix d’una premissa falsa: els diccionaris no dicten, recullen els usos lingüístics dels parlants. És tan absurd pretendre eliminar un modisme per decret com eliminar un corrent d’opinió apel·lant a la seva il·legalitat constitucional.


El Centro Virtual Cervantes recull un presumpte equivalent el català: “pa amb pa, menjar de beneits”. Com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, he corregut a escrutar l’entrada del mot “pa” al DIEC per veure si el gremi de flequers catalans pot tenir temptacions similars. D’entre totes les locucions que hi figuren no em sembla que els hagi de molestar “ésser el nostre pa de cada dia” (una cosa quotidiana) o “treure’s el pa de la boca per algú” (una mostra de generositat). Ara bé, atès el grau de susceptibilitat que demostren els seus homòlegs en castellà, no m’estranyaria que ens muntessin alguna campanya similar en tres casos. Podrien buscar la complicitat del col·legi d’oftalmòlegs per sol·licitar l’eliminació de “tenir pa a l’ull”, que vol dir no veure una cosa que és evident. Encara veig més probable que s’aliïn amb el gremi de productors d’oli per combatre el modisme “ésser de pa sucat amb oli”, una expressió pejorativa, que designa les coses de poc valor, que tenen molt poca consistència. O, si busquen la complicitat d’una institució mil·lenària amb gran experiència a l’hora d’exercir influència i aplicar censura, poden impugnar “haver fet algú un pa com unes hòsties”, una expressió que pondera el fracàs d’una empresa. Podria encapçalar la campanya el senyor Duran i Lleida destruint exemplars sobrers del seu últim llibre Un pa com unes hòsties.

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/5/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma