Bertrana, Aurora Bertrana

Vaig descobrir Aurora Bertrana quan llegia tot el que em queia a les mans sobre Hawaii i, per extensió, la Polinèsia. Vaig començar pel seu llibre més divulgat, Paradisos oceànics (1930), una descripció de Tahití i altres illes que va visitar durant l’estada de tres anys a la Polinèsia francesa, de 1926 a 1929, per raons laborals del seu marit suís monsieur Choffat. Em va impressionar la gran vivor descriptiva i la naturalitat amb què contraposa els hàbits dels polinesis amb les rígides normes morals dels europeus. Gairebé sempre tens la sensació d’estar llegint una dona actual. Després del llibre de viatges em va encuriosir llegir la narrativa de ficció que en va derivar: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), Ariatea (1960) i la novel·la polinèsia que va escriure a quatre mans amb son pare Prudenci L’illa perduda (1935). Comparar aquest últim llibre amb els altres tres que va escriure sense concurs patern és molt il·lustratiu. Resulta inevitable plantejar-se un cert joc de les diferències per imaginar què prové del patriarca i què de la filla. 


A les Memòries, ara reeditades per la Diputació de Girona, Bertrana explica que va dedicar uns quants anys d’investigació al projecte d’escriure un llibre que demostrés que, un segle abans que hi arribessin els capitans Cook, Bougainville o Wallis, aquelles illes havien estat descobertes pels navegants espanyols Fernandes de Queirós, Mendaña de Neira i Luis de Torres. Havia descobert paraules en algun dialecte polinesi que recordaven el castellà, com per exemple el nom del porc a Nuku-Hiva, puaca (proper a puerco). El desinterès de don Gregorio Marañón la va fer desistir, però la sensibilitat lingüística de Bertrana, escriptora en català, castellà i francès que es va escarrassar per aprendre la llengua de Tahití, farceix les Memòries de petites perles verbals. Per exemple, l’origen de la salutació tahitiana més habitual, iaorana, que no vol dir res en cap llengua polinèsia. De fet, és una simple reinterpretació fonètica de la fórmula de cortesia anglesa your honour, usada pels primers anglesos que van desembarcar a Tahití i, tot inclinant-se davant la reina Pomaré en actitud respectuosa, li deien your honour. Un altre anglicisme polinesi amb què topa Aurora Bertrana és el nom dels cants religiosos a les illes Marqueses, els himenés, provinents dels hymns en anglès. Però el millor és quan recull la dimensió lingüística d’un dels tabús associats al primer rei tahitià Pomaré: perseguia a qualsevol súbdit que gosés fer servir les síl·labes del seu nom. Tenint en compte que les llengües polinèsies es caracteritzen pel seu alfabet reduït, la prohibició de les tres síl·labes del rei devia resultar francament coercitiva. Us imagineu parlar sense poder fer servir cap de les síl·labes de referèndum?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 16/5/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma