dimarts, 9 de maig de 2017

Joan Lluïsos d'Or

Els premis Serra d’Or de la crítica són, avui, un acèrrim assot a la intranscendència literària. Entre els guardonats d’enguany destaca Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) amb la novel·la El navegant (Proa), que és un cant (desesperançat) a la diversitat lingüística. Assiscle Xatot, un jove perpinyanenc, descobreix que té un superpoder que cap superheroi de Marvel no cobeja: tan aviat com escolta una llengua nova experimenta un sacseig interior proper al mareig i l’aprèn. No se m’acut un millor do que aquest camaleonisme verbal. Va ser llegir la novel·la i començar a envejar l’Assiscle. Naturalment, aquest do pentacostalista el propulsa a moure’s de lloc a la recerca de noves llengües i la novel·la esdevé la crònica dels seus viatges per terra, mar i aire, concretament a bord d’un globus que sembla un homenatge colorista a Juli Verne. De primer, l’Assiscle va a petar al París de la guerra francoprussiana, on viu la revolució frustrada de la Comuna, i al final acaba a l’altra punta de món, a Nouméa (Nova Caledònia). Als antípodes experimenta el xoc identitari entre la cultura europea i la canaca, tot avançant cap a un final de trajecte que s’esforça per defugir qualsevol temptació de happy end. L’autor encapçala cada capítol amb la traducció de la paraula nuvolet (l’apel·latiu que defineix al protagonista) a una llengua diferent.


       Joan-Lluís Lluís, autor de novel·les memorables com El dia de l’ós (2004) i d’obres singulars com Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006), ha investigat molt sobre la minva de la diversitat lingüística que empobreix el món contemporani. El seu geni lingüístic va molt més enllà de l’estudi, tal com ho demostra la monumental Xocolata desfeta (exercicis d’espill) (2010), un episodi quotidià reescrit de 123 maneres diferents a la manera de Queneau. L’obra és un catàleg exuberant de les possibilitats expressives d’una llengua, el català, que ell veu com es decandeix lentament als carrers de Perpinyà. A les pàgines de El navegant (2016) articula aquest desencant des de la lucidesa que el fa resumir, en un paràgraf, una de les certeses lingüístiques que contradiuen l’imperi del mercat: “Ja parlo les vuitanta-sis llengües que sap Nestor. M’hauria agradat poder ensenyar-li algunes de les que jo parlava abans d’arribar a París, però ell les sabia totes. Diu: Sí, les sé totes, però afegeix: No, mai no podré saber de debò totes les llengües que saps, perquè ningú no parla exactament la mateixa llengua. Cada persona té una llengua, i aquesta llengua és només seva. Com que no ho entenc gaire, ho precisa. Per parlar totes les llengües del món, estrictament totes les llengües del món, caldria parlar amb cada humà que pobla aquest món i amb cadascun dels que neixen, de seguida que parlen. Perquè cada persona parla de manera una mica diferent de les altres, amb el to, amb els mots, amb l’accent, amb els silencis, amb la forma de respectar o de maltractar la gramàtica”. Tots naveguem en solitari. Per això llegim, per no estar tan sols.

Màrius Serra. La Vanguardia. 6/5/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir