La bella confiança?

Quan el poeta Víctor Obiols canta, treu una veu tan profunda com Tom Waits i es fa dir Víctor Bocanegra. Ara publica un llibre-disc que porta per títol Sacrilegis (Godall Edicions). Bocanegra esdevé sacríleg beneït perquè posa música a disset poemes clàssics, de Llull a Lluís Solà, passant per Carner, Leveroni, Vinyoli o una versió extraordinària de “La Pàtria” de Bonaventura Aribau a la manera de Burt Bacharach que mereixeria sonar als fastos institucionals de la propera Diada, ni que sigui per refrescar una mica la temperatura infernal que pronostiquen les previsions. Entre els poemes triats, treballats i (re)musicats per aquest talent ocult de les nostres tintes i les nostres tecles, n’hi ha un altre que resulta especialment suggerent en el context actual: “Cançó de la bella confiança” de Clementina Arderiu. En el seu comentari, Obiols ja adverteix que el títol li sembla una ironia. El poema comença amb la confiança plena entre amants: “A l’amant he donades/ totes les claus;/ jo tinc totes les seves/ i fem les paus”. La confiança no només sembla plena, sinó també mútua. Però, ai las, la següent estrofa introdueix amb una adversativa la inevitable adversitat: “Però resta una cambra/ al fons del fons/ on entrar no podríem/ ni breus segons”. La cambra al fons del fons és la cambra prohibida de Barbablava. L’hermètica intimitat, el preuat receptacle dels objectes personals, aquell estrany recambró on rau la sobirania. Sí, la sobirania. En una primera instància, el poema avança a la recerca dels arcans continguts de la cambra fosca (“Tantes forces ocultes,/ tants pensaments/ allà dins són escàpols/ a tots moments!”), però de seguida ens adverteix sobre les conseqüències de voler penetrar en l’impenetrable secret: “Bé seria debades/ sotjar-hi un poc:/ l’aldarull colpiria/ més que no un roc”. La conclusió és impecable (i una mica implacable, també): “Contentem-nos d’una ombra/ o d’un ressò./ Que ell es dugui els seus comptes/ com me’ls duc jo”.


Cada cop em sembla més clar que la “Cançó de la bella confiança” no només descriu les relacions de dos amants, sinó que també serveix per entendre les relacions entre els governs d’Espanya i de Catalunya. Segurament, l’única diferència substancial seria que, en aquest cas, els uns sí que havien donat totes les claus als altres, però no havien estat correspostos ni, per tant, havien fet les paus. En canvi, la cambra que hi ha al fons del fons és clau. Conté la sobirania, dels uns i dels altres. Sembla clar que no l’obriran ni breus segons, perquè parlar de sobirania provocaria un aldarull més colpidor que no un roc. El poema, tanmateix, dona la solució en els dos últims versos. El codi civil català en diu separació de bens.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/5/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma