dissabte, 27 de maig de 2017

La classe va lenta

La vintena edició del Docs Barcelona Festival ha sembrat la ciutat de documentals. Entre els que aborden les diverses cares del poder establert, en destaca un que encara avui es pot veure al CCCB: Classe valenta, dirigit per Víctor Alonso Berbel. Un documental interessantíssim centrat en la importància del llenguatge verbal en la comunicació política. Classe valenta destaca perquè practica el que predica. En el context de la teoria lingüística dels marcs mentals de George Lakoff (el primer entrevistat estableix els límits del terreny de joc), els autors generen una dinàmica experimental basada en l’acció i la reflexió. Encunyen el concepte “classe valenta”, el sotmeten a la consideració d’assessors propers a diverses ideologies i el passegen per diversos actes públics, en el context de la campanya electoral de les municipals de 2015. El significant es mostra prou ambivalent. Segons on es posa l’èmfasi entronca amb una tradició revolucionària (classe) o desprèn l’inequívoc flaire liberal de l’emprenedoria (valenta). Veiem com l’ecosocialista Marc Rius s’entusiasma per uns motius i el faesista Javier Zarzalejos pondera l’interès d’altres. Christian Salmon relata la faula del rei nu, cada cop més actual, Owen Jones compara l’eficàcia de la narratologia emocional que usa la dreta amb la fredor intel·lectual de l’esquerra i Íñigo Errejón ho exemplifica amb una verbalització alambinada del procés de cocció d’idees que justificaria rebatejar-lo Oximorrojón. Veiem globus de classe valenta per sant Jordi, eslògans amplificats en manifestacions sindicalistes, pancartes en actes electorals d’Ada Colau o Alfred Bosch, noticiaris que se’n fan ressò, tertulians que parlen de classe valenta... Tot plegat, un McGuffin colossal que fa avançar el relat mentre, en paral·lel, constatem la manipulació constant del llenguatge públic que desemboca en una inquietant reflexió final d’Iñaki Gabilondo.


       Les veus que hi apareixen estan ben jerarquitzades, fins al punt de permetre visualitzar la quota de pantalla entre homòlegs: pensadors independents, intel·lectuals adscrits a fundacions, assessors, periodistes, tertulians, politòlegs, polítics... i actors. Perquè quan arriba el moment d’executar l’experiment, els autors deleguen en tres actors. Els transfereixen la responsabilitat de l’engany. Són actors els que reparteixen globus, empunyen pancartes i criden eslògans. La culpa és dels còmics. A la introducció de L’escena antiga (Adesiara), Joan Casas recorda que en el món romà els actors eren sotmesos a una infàmia que els deixava al marge dels càrrecs representatius de la societat. És a dir, els predecessors de l’inefable còmic Beppe Grillo estaven inhabilitats per a l’exercici de la funció pública. A la sessió de dissabte passat, els espectadors només vam esclatar a riure en una ocasió. Quan Miguel Ángel Rodríguez, l’exportaveu d’Aznar, exerceix de còmic involuntari tot afirmant que els polítics no poden mentir més d’una vegada. Si ho repetís es desmentiria.

Màrius Serra. La Vanguardia. 27/5/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir