dilluns, 22 de maig de 2017

Pagaria per fer-ho

L’última vegada que ho he llegit va ser la setmana passada al diari argentí Clarín, en una entrevista que li feien al cineasta Guy Ritchie arran de l’estrena de El Rey Arturo: La Leyenda de la Espada (títol per a Iberoamèrica que als cinemes d’Espanya acaba “de la Excálibur”). Ritchie, que va estar casat vuit anys amb Madonna i té un fill amb la cantant, regalava un titular rebregat al seu entrevistador Eduardo Slusarczuk: “Si fuera por mí, pagaría por dirigir”. Mau! Cada cop que un professional diu això mor un sindicalista. “Pagaria per fer-ho” és una fórmula retòrica que ha fet fortuna per la seva contundència a l’hora de capgirar el sistema de valors. Es diu sovint en àmbits molt diversos, i quan algú afirma que pagaria per fer una cosa que normalment fa cobrant en podem deduir, com a mínim, tres coses: a) que no passa gens de gana, b) que es vol fer l’interessant i c) que està encantat de les coses que fa i no sap com dir-nos-ho. En realitat, la frase feta és fruit d’un marc mental força pervers, que posa tarifa a la satisfacció. Una escrupolosa anàlisi transaccional de les relacions humanes certament ens permetria associar una contrapartida a qualsevol interacció, però els creatius de Mastercard ja ho van deixar establert fa anys: “Hi ha coses que el diner no pot comprar” (ells hi afegien “per a tota la resta, mastercard”, però ara en prescindirem). Els dilemes monetaris tenen un paper estrella en la fraseologia popular, perquè el mig refrany de mastercard s’oposaria al contundent “tot té un preu”, pràcticament tan indemostrable com l’existència de Déu.

Quan per aquests verals la inflació feia que els petits estalviadors cobressin un deu per cent d’interès per tenir dipòsits al banc, ja corria la brama que als bancs suïssos calia pagar perquè et guardessin els diners. Es deia amb l’admiració estantissa que susciten les coses incomprensibles, però el temps tot ho acaba aclarint. D’aquelles deixes i d’aquells missals venen les misèries morals dels dirigents que tant ens alliçonaven sobre els valors. Tornem al titular de Guy Ritchie. El més trist d’aquesta dita és que acabarà passant del llenguatge figurat al literal. Després del debat suscitat sobre els becaris que treballen sense cobrar a la cuina del xef Jordi Cruz, diversos sectors han posat el focus en el vast territori de frontera que separa el voluntariat del professionalisme. Cap, però, no mostra una tendència tan general a la catàstrofe com el sector professional dels creadors (en qualsevol disciplina). Sempre hi ha algun empresari de la cultura disposat a prendre-li la paraula al primer que digui “pagaria per fer-ho”. Feu-li una oferta a Guy Ritchie, valents, vejam si accepta o es retracta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22/5/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir