A tres quarts de quinze?

Aquesta és la setmana dels horaris. Es fan un seguit d’actes destinats a conscienciar de la necessitat de promoure una reforma horària que tingui transcendència social. Els quatre principals objectius són compactar la jornada laboral, fer que els horaris siguin més flexibles, avançar les hores dels àpats i sincronitzar, en de­finitiva, els horaris d’empreses, escoles, institucions i altres actors socials i culturals. Hi estic plenament d’acord. Les hores habituals dels àpats marquen el ritme d’una societat, igual com els horaris de les escoles o el comerç. Només cal viatjar una mica per adonar-se que, per aquests verals, hem sucumbit a la mol·lície. Acumulem retards per pura desídia i acabem fent les coses a quarts de quinze, com si fóssim la Renfe. Els prejudicis de la mediterraneïtat mal entesa han comportat que resulti molt mal vist dinar o sopar d’hora. De guiris. Com si ajornar el moment de posar-s’hi comportés un exercici de llibertat quan, en realitat, la dilatació de les hores del dia repercuteix en la contracció de les de la nit. Tots els que hem col·laborat en programes de ràdio sabem que les seccions previstes per a l’últim tram d’una franja horària acaben patint restriccions. En la primera mitja hora tothom s’allarga amb aquella alegria i l’últim quart acaba durant vuit minuts.
Guardo molt bons records de les estades que, durant l’adolescència, vaig fer en diversos indrets de la Gran Bretanya. A banda de la immersió lingüística, que n’era el principal objectiu, em vaig acostumar al seu horari. Mai no he pogut oblidar la meravellosa sensació de llibertat que associava al temps lliure. A Edimburg o a Margate, però sobretot a Londres. Una de les meves aficions de l’època ja era anar de concerts. En recordo un dels Pere Ubu, un grup americà de so underground que llavors m’encantava. Em va semblar un miracle que toquessin a Londres i vaig convèncer un grupet d’amics per anar-hi. Era un dimarts, havent sopat. Uns teloners van escalfar l’ambient i després va sortir el bèstia de David Thomas al capdavant de la banda i van fer un concert memorable. El vaig saltar tot des de les primeres files, com si tingués una molla als peus. La cridòria era espectacular, els decibels eixordadors. Les noies pu­javen a collibè dels nois i es treien la ­samarreta. Quan va acabar el concert estava extenuat. Tenia la sensació que era tardíssim. Si m’ho haguessin demanat, hauria dit que eren les quatre de la matinada. Però no. Eren les deu tocades. Vam sortir a respirar i vam tornar a casa en metro. L’endemà era dimecres. Em vaig llevar a la mateixa hora de sempre, vaig esmorzar les mateixes porqueries de sempre i me’n vaig anar a l’escola a fer les classes com cada dia. Què hi guanyem de fer les coses més tard?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 13/6/17

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma