Exèquies laiques: el capdevilisme


Ritualitzar el dolor vol dir establir jerarquies entre els supervivents que el senten tot subratllant alguns aspectes de la personalitat del difunt. Més encara si els funerals són els d’algú socialment rellevant. Les diverses religions (aquí, el catolicisme) s’han ocupat durant segles de patrimonialitzar els rituals de comiat, establint uns models de cerimònia. Les exèquies laiques no tenen un model tan marcat. També tiren de música i de paraula, com les religioses, però el guió no conté fórmules rituals i per això són més arriscades. Aquest dissabte, a l’Ajuntament de Els Hostalets de Balenyà, es va celebrar el funeral per Carles Capdevila i Plandiura, mort als 51 anys per un càncer cabró de còlon contra el qual va lluitar amb bon humor durant gairebé dos anys. Una estelada a mitja asta presidia el recinte. En presència de centenars de veïns, amics, companys d’ofici i autoritats, les exèquies laiques d’en Carles van reflectir el seu tarannà d’una manera modèlica. L’hora llarga que van durar es va fer curta. No hi van faltar ni les rialles ni les llàgrimes. Els parlaments de comiat dels fills i de la seva companya, la periodista Eva Piquer, van demostrar que el llenguatge és un bon aliat per dibuixar el terreny de joc del dolor lluny dels tòpics. Especialment afinat va estar Nil Capdevila, en una llista memorable que remetia a l’afició de son pare per establir llistes d’elements. Les glosses d’amics i companys d’ofici com Albert Om o Antoni Bassas es van empeltar de la ironia capdeviliana. Van prendre la paraula amics d’infància i còmplices d’aquests últims anys, i fins i tot s’hi va colar un espontani, un antic professor seu de filosofia, que li va dedicar una cançó a cappella fora de programa.


       La música, tant la interpretada en directe com l’enregistrada, va pautar les intervencions, fins a la lluminosa culminació de les exèquies amb Always look on the bright side of life dels Monty Python a La vida de Brian. Capdevilisme en estat pur. Hi va haver dolor perquè també hi va haver joia, i viceversa. Carles Capdevila ha propulsat un estil honest i gens naïf que reivindica la ingenuïtat davant del cinisme, i ho ha fet amb l’arma de la ironia. En aquests últims anys la seva figura ha connectat àmpliament amb els dos grans sectors socials que l’economia productiva més desatén: l’educació i la salut. Les comunitats educativa i sanitària són plenes de capdevilistes amb una gran capacitat d’irradiació. Ell mateix ho deia: “si volgués, ara podria muntar una secta”. Seria una secta com mai no n’hi ha hagut cap. Una antisecta de persones lliures capaces de pensar i de riure’s tant d’ells mateixos com del seu presumpte líder carismàtic. El llegat de Carles Capdevila és una colossal vacuna contra el fanatisme. Ho sabem tots els que hi vam treballar i el vam estimar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/6/17
Fotografia de Jordi Ribó per a l'exposició "Mou-te pels Quiets" (2009)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma