dissabte, 1 de juliol de 2017

Maltractar verbalment

Avui s’inaugura el Grec amb la Dresden Frankfurt Dance Company i comença una pluja de propostes escèniques. Les estrenes se succeeixen, fins al punt que podríem reescriure l’agenda d’una feliç masovera: dilluns, llums com les que il·luminaran les T de Teatre al Romea amb E.V.A. la peça que Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat han escrit per celebrar els quatre quarts de segle de les Teteatreres; dimarts, schnaps a la Villarroel per preparar el cos abans de veure la reposició de Paraules encadenades, de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel i ara amb Mima Riera segrestada per David Bagés; dimecres, nespres a la Beckett, perquè dins del Grec s’estrena Un tret al cap de Pau Miró, amb un triumvirat femení d’alt voltatge: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins. Justament Vilarasau és qui va protagonitzar, ara fa vint anys i al costat de Jordi Boixaderas, Paraules encadenades, un dels primers textos de qui, amb El mètode Grönholm (2003), trencaria tots els sostres de difusió de la dramatúrgia catalana.

Batalleta: quan el 93 Galceran, company de promoció a Filologia, començava a imaginar Paraules encadenades, em va trucar per demanar-me un tipus de joc de paraules que li servís a un psicòpata per torturar una dona que tenia segrestada. Jo llavors tot just reunia exemples de les cinquanta modalitats de joc verbal que el 2000 vaig aplegar a Verbàlia. Recordo que vaig enviar-li per fax (quins temps!) tres fulls amb tres modalitats de jocs exemplificats. Un era el de les paraules encadenades que va acabar triant per establir la tòxica relació entre els seus personatges, però de les altres dues propostes no en recordo res. Grrr. Aquells faxos viatjaven en paper tèrmic, de vida tan efímera com la paraula d’un governant. Recordo haver sentit un gran orgull de company quan Paraules encadenades va guanyar el XX Premi Born de Teatre (1995), després el Serra d’Or de la Crítica (1997) i, sobretot, quan el 1998 es va estrenar al Romea, després que Galceran ja hagués trencat el gel triomfalment amb Dakota (1996). A la sortida d’aquella estrena al Romea recordo que un prestigiós crític teatral i millor persona em va confessar que havia patit molt i que mai no gosaria quedar-se sol amb un paio com Galceran. Fi de la batalleta.


A totes les ànimes benintencionades que sovint m’aborden per agrair-me que jugui amb la llengua i, sobretot, que faci jugar la gent amb les paraules, els convé saber que, tot i la seva bona premsa, el llenguatge verbal pot ser un instrument de tortura d’una crueltat extrema. No debades el primer gran crucigramista anglès, Edward Powys Mathers (1892-1939) va triar el pseudònim de l’inquisidor espanyol Torquemada per signar els encreuats críptics a The Observer. Es vantava de torturar els seguidors. El seu exemple va inspirar els substituts, que també van adoptar noms d’inquisidors: de 1939 al 72 Ximenes (Derrick Somerset Macnutt) i del 72 fins ara Azed (Jonathan Crowther), bifront de don Diego de Deza.

Màrius Serra. La Vanguardia. 1/7/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir