dilluns, 31 de juliol de 2017

RIP per la criogènia

Fa uns dies a Suïssa van trobar una parella en una glacera suïssa. Tots els mitjans en van recollir els detalls, perquè va resultar que la parella en qüestió (Marcelin i Francine, un sabater i una mestra) havia caigut en una esquerda de gel fa setanta-cinc anys, el 15 d’agost de 1942. Ha calgut que la glacera s’enretirés durant dècades perquè els seus cossos sortissin a la llum, en perfecte estat de conservació. La petita dels seus set fills, Marceline, que llavors tenia 4 anys i ara en té 79, va declarar al diari Le Matin que per fi els podran enterrar i que això li donava una gran pau interior. Entre els detalls que han trascendit destaquen els complements que també s’han conservat: la roba d’època, les botes de muntanya amb tacs de goma, les dues motxilles, una ampolla sense etiqueta i un llibre. Ho he buscat pertot i enlloc no he sabut trobar quin llibre era, però seria la bomba que la mestra hagués portat a la motxilla una traducció al francès del relat “Rip van Winkle” de Washington Irving, publicat el 1819.

Irving va aturar el temps amb un recurs infantil, dormint. Van Winkle és un jovial holandès que viu feliç al peu de les Catskill Mountains, al nord de Nova York, treu a passejar el gos i topa amb un grup de neerlandesos vestits amb roba antiga, com si fossin colons. S’afegeix a la festa i beu fins que s’adorm. El seu son s’allarga tants anys que quan torna a la vila encara es creu súbdit del rei Jordi III, aliè al fet que els Estats Units s’han independitzat i l’únic Jordi que compta és el president George Washington. Al relat, van Winkle passa per tota mena de vicissituds fins que una anciana el reconeix. Irving va encetar una explotació de la discontinuïtat temporal després molt imitada, de vegades canviant Morfeu per altres inhibidors de la conciència. Per exemple, una fervorosa comunista alemanya que supera un llarg estat de coma poc després de la caiguda del mur de Berlin protagonitza la hilarant pel·lícula de Wolfgang Becker Good bye Lenin (2003). L’aïllament, abans d’Internet, tenia més cares. Als noranta un anunci de cotxes presentava un ancià espanyol amb pinta de no haver sortit mai del seu poble. L’home preguntava als propietaris d’un 4x4: “¿Y Franco qué dice de esto?” Un anunci que en aquells moments partia de la feliç premissa que el franquisme estava superadíssim i, en canvi, avui no faria cap gràcia. A mi, la troballa de la parella de suïssos congelats em destrossa un mite d’infància: la criogènesi de Walt Disney. Perquè a veure, si han trobat aquests dos pobres suïssos que van morir l’any 1942 joves i saludables “en perfecte estat de conservació” i, tanmateix, només poden enterrar-los, a què treia cap congelar un home de seixanta-cinc anys com Walt Disney l’any 1966?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 31/7/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir