dissabte, 26 d’agost de 2017

Santamaria no ordinari

Un dels llocs comuns en la crítica a la indústria editorial és la fugacitat imposada pel frenètic ritme de producció. Per sort, la crisi ha estroncat l’absurda noció de progrés basada en l’increment de títols publicats any rere any, però això no ha impedit la pràctica desaparició del fons editorial. La permanència d’una novetat a les llibreries s’escurça i la voracitat mercadotècnica comporta un emmirallament en el ritme setmanal d’estrenes als cinemes. Aquesta dinàmica industrial ha afeblit la ja difícil connexió entre l’estudi i el consum literari, entre l’especialista universitari i el lector corrent que acara els textos pel mer plaer de llegir-se’ls. Per això són tan remarcables les operacions editorials de rescat que, de tant en tant, es fan amb textos i autors del passat més o menys llunyà. És el cas de les Narracions extraordinàries del lleidatà Joan Santamaria (1884-1955) que publica Més Llibres. Santamaria, magistrat inhabilitat el 1939 que va subsistir treballant a la Caja de Jubilaciones y Subsidios dels treballadors del tèxtil, havia publicat entre 1915 i 1921 tres volums de relats que van tenir molt d’èxit. De to imaginatiu, amb ambients feréstecs i episodis sobrenaturals, les narracions de Santamaria traslladaven a les lletres catalanes el to inquietant que Poe o Wells havien ordit i prefigurava una tradició que aquí continuarien Calders o Perucho. L’artífex d’aquesta recuperació és el professor universitari Víctor Martínez-Gil, especialista en literatura fantàstica (aquí parla del “fantàstic feréstec”) i laboriós antòleg d’una tradició literària més central del que sovint estableixen les canonades dels cànons. Martínez-Gil ha seleccionat una dotzena de les narracions extraordinàries de Santamaria, les prologa i en fa l’edició, tot advertint-nos que estem a punt d’entrar en un “bosc profund i tenebrós”.


       El resultat d’aquest rescat centenari és un llibre ben actual, amb una notable presència de Tànatos i unes irrupcions d’Eros sorprenents, sobretot per la seva expressió verbal. Perquè la llengua de Santamaria també tira a feréstega (alguns en dirien “catalán de payés”). Si existissin sismògrafs que representessin gràficament els registres lingüístics, aquestes narracions dibuixarien unes figures amb dents de serra més acusades que les dels valors de Wall Street en època de crisi immobiliària. Vegem-ne una mostra, només, en la descripció d’una noia que fa el narrador a “Una estranya aventura”: “D’humil prosàpia era la mossa, mes cristiana i benvolguda de tothom, i pel que tira a maca i ben feta... Què en trauré de dir-ho. Era maca, maca i res més: grasselluda, breu, fina, viva i corrandera com una mallerenga, sana i colrada i més blanca que la pelussera d’un vitanet tot just nadó, ardenta com el sol que clivella aquella terra de pa, menuda, macarullosa, rossarda, xopeta de sang dolça i orejada, promentença gloriosa de tota delícia i de tota gaubança...” Un llibre extraordinari per llegir-lo quan es fa fosc.

Màrius Serra. La Vanguardia. 26/8/17

dijous, 24 d’agost de 2017

Darwin enfurismat

Una visita a les illes Galápagos representa una fascinant immersió a un microcosmos natural ple d’espècies endèmiques. La biodiversitat galapaguenya és famosa per haver inspirat la teoria de l’evolució a Charles Darwin, que les visità el 1835 a bord del Beagle. La llegenda, tot i que matisada, assegura que l’eureka de Darwin va ser culpa dels pinsans, uns pardalets omnipresents a totes les illes que mostren trets diferents (sobretot el bec) a cadascuna d’elles. D’aquesta modesta diversitat en sorgiren algunes de les idees més determinants per a l’autopercepció de la humanitat com a espècie: l’evolució a través de la selecció natural que subverteix els relats creacionistes de les religions revelades. Els valencians Juli Peretó i Andrés Moya han traduït al català una versió adaptada de L’origen de les espècies (Bromera), aquest clàssic del pensament, far de la nostra mirada actual sobre la natura.

       Però en el seu Journal of Researches, escrit quan el Beagle va salpar de les Galápagos en direcció a Tahití, Darwin descriu alguns detalls metodològics que avui l’inhabilitarien per a la pràctica de la recerca científica. Per exemple, admet sense embuts practicar el noble art del rodeo amb les emblemàtiques tortugues gegants: “Sovint m’enfilava al damunt de les closques i només em calia colpejar-les a les parts toves perquè s’aixequessin i es posessin a caminar”. Encara pitjor és l’aproximació a les iguanes. En general, tota la fauna de les illes Galápagos es caracteritza (encara ara) per la seva mansuetud, insòlita en altres animals. El motiu és l’absència de grans depredadors. Darwin explica, sorprès, les seves experiències amb les iguanes marines, espècie endèmica de les Galápagos que en algunes illes com Isabela pot arribar a pesar fins a catorze quilos. Quan les trobava descansant al sol després de nedar: “abans que tornar-se a ficar a l’aigua es deixaven agafar per la cua... En vaig llançar una diverses vegades tan lluny com vaig poder en un toll gegant que havia deixat la marea baixa, però invariablement tornava nedant en línia recta fins al lloc on jo l’esperava”. La imatge de l’inspirador del conservacionisme animal fent voleiar una iguana agafada per la cua i fotent-la a l’aigua com un llançador de martell olímpic resulta impactant. Més encara si ho remata explicant que la major sopresa se la va endur amb el “passerellisme” dels seus inspiradors ocells: “tots ells sovint s’acostaven prou a prop com per matar-los d’un cop, i algunes vegades, tal com jo mateix vaig comprovar, amb una gorra o un barret. Una pistola aquí és gairebé supèrflua. D’un cop de morrió vaig abatre un falcó que s’estava a la branca d’un arbre”. D’aquest comportament detonant del pare de l’evolucionisme se’n deriven dues conclusions. La primera és la importància del context històric a l’hora de valorar actituds i actes. La segona és que la teoria de l’evolució, tan criticada pels seguidors de Trump, s’ha d’aplicar amb el mateix rigor als animals i als homínids, també als que els estudien.

Màrius Serra. La Vanguardia. 19/8/17

dimarts, 22 d’agost de 2017

Lentament, a poc a poc


Avui m’agradaria escriure sobre una cançó sense dir-ne ni el títol ni el nom del cantant, perquè encara que ara mateix no en siguem del tot conscients, tots ja sabem de quina es tracta. Ho faig per evitar allò que passa amb les tonades que es posen de moda a l’estiu: només cal que en diguis el títol o en taral·legis un compàs i, per algun misteri de la memòria, ja no et pots treure del cap aquella cosa enganxosa. De manera que no en diré res, deixaré que l’endevineu, o que les quatre síl·labes ditxoses s’intueixin com un encanteri fatal (¿què, ja la teniu al cap?), però sí que diré que aquesta cançó s’ha de tenir en compte perquè és un fenomen que confirma que les regles del joc han canviat —i això és el més curiós de tot plegat. 

Al segle XX la cançó de l’estiu es creava des de la ràdio fórmula, a força de repetir-la constantment, a través duna estratègia repetitiva en els llocs més inversemblants, i per exemple sonava com a sintonia de fons de la Vuelta a España —“me estoy volviendo loco, me estoy volviendo loco...”—, o simplement sortia Georgie Dann a la tele i cantava alguna cosa que sempre sonava familiar, com les variacions Goldberg però en ritme tropical patillaire. Com que la principal qualitat de la cançó de l’estiu és que sigui fàcil de recordar, els últims anys també hi ha hagut cançons de l’estiu que s’assemblen a la que tots tenim al cap ara mateix. Així, Pitbull, Shakira o David Civera també van aconseguir aquest rar privilegi de veure com les orquestres de festa major de la Costa Brava tocaven els seus èxits, però la diferència és que s’havien fet famoses pels mètodes tradicionals. 

En el cas de la cançó que no cito, però que segurament ja teniu a la punta de la llengua, l’èxit l’han provocat sobretot els milions d’oients, com un regueró de pólvora digital. Ningú pensa en el disc, i les vendes són altes però no estratosfèriques. El que compta són les escoltes a Spotify, tot un rècord, i el fet que l’èxit s’hagi cuinat sobretot a Youtube, on el vídeo s’ha vist més de dos mil milions de vegades (ho poso en números que impressiona més: 2.000.000.000 de vegades). De seguida, a més, han sorgit les paròdies a les xarxes socials —com el vídeo de tres italians en un cotxe que no poden evitar taral·lejar-la— i a través de desenes de versions i jocs musicals. A vegades són versions de vergonya aliena i d’altres fins i tot milloren l’original. N’hi ha en xinès, en versió simfònica, tocada per la banda de la policia peruana, en flamenc, ukelele, heavy metal o punk, i fins i tot com una sardana. La seva missió, sense saber-ho, és que ens empeny a escoltar en algun moment l’original. És la glòria global duna cançó tan fàcil que, a poc a poc, lentament, sense presses, tothom se la fa seva.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juliol del 2017.

dilluns, 21 d’agost de 2017

Un món diferent

Vivim en un món diferent, ara. Ja ho sabíem, fa temps que ens hi acostumem si et plau per força, però els horrors com l’atac terrorista de dijous són un curset accelerat al nou món. O als nous mons. Com molta gent, tan bon punt vaig conèixer la notícia em vaig asseure, consternat, davant del televisor. Volia saber-ne més, saber-ho tot. Si hagués baixat al carrer, caminant deu minuts en línia recta hauria arribat a les Rambles, al lloc dels fets, però no hauria servit de res. Sentia les ambulàncies allà fora, els helicòpters sobrevolant-nos.

Al cap de vint minuts de mirar la tele, em vaig adonar que totes les cadenes repetien el mateix, la informació amb prudència. A falta de novetats fiables, les mateixes imatges, un cop i un altre. Amb la tableta vaig començar a seguir Twitter, Facebook. Era un altre ritme, la realitat sense el filtre dels professionals, més a flor de pell. Les fonts directes, els Mossos, que informaven i donaven consells. Al seu voltant els missatges de suport, la solidaritat de taxistes, gent que cridava a donar sang... Tot sorgia com un cor de veus sentimental, que oferia el cantó humà de la tragèdia, però entremig també hi havia les notícies falses, els rumors, la mala fe, l’exhibició insensible del dolor de les víctimes. La immediatesa desperta els impulsius de verb fàcil. Hi ha els assenyats, però també els conspiradors i els paranoics. 

A mesura que l’ona expansiva de la notícia avançava per tot el món, m’arribaven els missatges d’amics llunyans, que volien saber si estava bé. Barcelona al mapa del terrorisme. Ara, en aquest món diferent, tot és més directe, més personal, però tot està tocat d’un tel d’incertesa. Als informatius de televisió els costa seguir aquest relat narratiu que es crea en directe a les xarxes socials, com si el seu món tingués un retard de deu minuts, però alhora cal un entrenament per no caure en el sensacionalisme. ¿D’on traiem el criteri per destriar la informació entre la propaganda, la notícia enmig de l’especulació que dóna clics als mitjans online? De les mateixes xarxes socials no, em penso. Cal un retorn al relat periodístic de fons, a l’assaig, al pensament. Cal confiar-hi més. O tot estarà perdut.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 dagost del 2017.

dimecres, 16 d’agost de 2017

El misteri de la capsa inútil

Un dels moments més irritants que avui podem veure a la tele és l’anunci que patrocina el temps al canal 3/24. Tot hi és insuportable: la musiqueta, la veu que ens tracta de criatures i diu: “¿Qui us ofereix el teeeemps?”, i sobretot aquella màquina que hi apareix. Impossible d’oblidar, si l’heu vista algun cop: un dit prem un interruptor que obre una porteta, d’on surt un dit mecànic que prem l’interruptor per tornar-la a tancar, i així tota l’estona, en un bucle infinit. 

El problema de l’anunci és el ritme frenètic de la màquina —obrir, tancar, obrir, tancar—, que impedeix apreciar la poètica de l’enginy. Resulta que aquesta mena de màquines, també conegudes com a capses inútils, van néixer com a escultures futuristes per qüestionar-se el domini creixent del món mecanitzat. Als anys 30 del segle passat, l’artista italià Bruno Munari en va dissenyar uns quants models que no servien per a res, però eren curioses. En la mateixa línia, el 1952 el científic Marvin Minsky, un pioner en intel·ligència artificial, va crear la màquina “Deixa’m estar sol” —que és la que surt precisament al 3/24. 

La prova que aquestes màquines poden ser misterioses és el tercer capítol de la nova temporada de Fargo (Movistar Plus). Ara mateix Fargo és probablement la sèrie més brillant del panorama, i el seu creador Noah Hawley escriu amb una llibertat única. Aquest tercer capítol, rodó i meravellós, prodigiós, funciona gairebé com una història tancada: Gloria, la detectiu protagonista, viatja a Los Angeles per seguir la pista del seu padrastre, assassinat fa poc. Sabem així que de jove era un escriptor de ciència-ficció, amb una novel·la d’èxit, que va provar sort a Hollywood (i va fracassar). Després va deixar-ho tot, va canviar de nom i, és un dir, va refer la seva vida al mig del no-res. Gloria s’instal·la en un motel i, mentre llegeix la novel·la, protagonitzada per un robot que es diu Minsky (picada d’ullet històrica), va investigant la joventut del seu padrastre. Els fragments que reprodueixen la trama de la novel·la estan fets en dibuixos animats, i així veiem el prototipus de robot Minsky que arriba a un planeta moribund i va cridant: “Puc ajudar. Puc ajudar”. Ningú no sembla sentir-lo, però. 

La primera nit, quan arriba a l’habitació del motel, Gloria troba una capsa inútil que algú s’ha oblidat. Prem el botó, s’obre la porteta i surt un dit mecànic que prem de nou el botó per tancar-la. Tot és lent, estrany, i entenem tot seguit que en aquell món el passat es resisteix a obrir-se. Misteris. Res a veure amb aquell horror del 3/24.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 dagost del 2017.

 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Literatura de platja

Probablement és només una qüestió d’estadística, però fa uns dies, passejant per una platja de la Costa Daurada, vaig albirar quatre estiuejants que llegien el mateix llibre: gruixut, coberta negra, títol curt. Semblava un anunci, i era fàcil endevinar que es tractava de Patria, l’èxit de Fernando Aramburu (Tusquets). Amb la certesa, tanmateix, arribava també l’estupefacció: ¿Patria és una novel·la per a la platja? D’entrada, les relacions entre dues famílies basques amb el rerefons dels anys de conflicte amb ETA no lliguen gens amb la flaire de crema solar. Però potser els lectors d’aquesta mena de llibres amb substància, que demanen retentiva de noms, hi troben el contrapunt ideal per a l’evasió: en un entorn relaxat, una ficció exigent que et fa estar alerta i no et permet gaires excursions mentals —com la vida mateixa—. O potser és tot el contrari: Patria és només una disfressa, la coartada intel·lectual que et permet estar à la page i alhora dedicar-te al noble art de badar i observar els altres banyistes, mentre passes pàgines a la babalà.

En el fons es tracta de saber quins són els millors llibres per llegir sota una ombrel·la, sempre a punt de rebre el cop d’una pilota mal jugada. Una opció és buscar el contrast de temperatura i optar per una novel·la sota zero: per exemple un crim d’autor nòrdic, tipus Henning Mankell, o un dels jocs entre memòria i paisatge (nevat) que proposa gairebé sempre Per Petterson, com ara A Sibèria (Club Editor). Si es vol fer servir el mar proper com a atmosfera, llavors hi ha distraccions com Kafka a la platja, de Haruki Murakami (Empúries), i si es prefereixen aigües més braves, cal anar a les les novel·les de Joseph Conrad, o fins i tot la seva Memòria personal (L’Avenç), en què l’autor recorda les primeres experiències al mar. 

Els requisits de la literatura de platja són insondables. Fa anys, en un article recollit al volum Estiu tot l’any (Quaderns Crema), el professor Anton M. Espadaler va arribar a la conclusió que l’autora ideal per al ritme de platja era Françoise Sagan i sobretot el seu Bonjour, tristesse. El secret es trobava en el la mida dels capítols, tan curts que, quan el sol comença a fer nosa, sacaben i arriba oportunament el moment de remullar-se. Xip-xap i tornem-hi. Una qualitat, qui ho diria, que també tenen els capítols de Patria.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 d’agost del 2017.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Hockney i les piscines

David Hockney, A Bigger Splash (1967)

M’encanten les piscines a l’estiu. La meva primera pàtria va ser una piscina de plàstic groga al jardí de casa. M’hi banyava tot sol, als dos anys, mentre el sol feia la rateta en aquells quaranta centímetres d’aigua. Una piscina a l’aire lliure és un intent de capturar el cel, el gran blau, l’infinit. Si el mar és complex com una novel·la, una piscina és un conte: veus on comença i on acaba. Vaig créixer banyant-me a les piscines públiques i, anys després, vaig llegir aquell conte extraordinari de John Cheever, El nedador. El protagonista es va banyant a totes les piscines dels seus veïns —neda i beu whisky, neda i beu whisky—, i aquell joc es converteix en una mena de descens als inferns aquàtics de l’estiueig: el final és l’anunci de la tardor i una casa familiar closa, una piscina abandonada a la seva sort.

Les piscines transmeten una calma refrescant, sobretot quan les traspassa la llum del sol. Per això, si aquest estiu aneu a París, heu de visitar l’antològica de David Hockney que hi ha al Centre Georges Pompidou. Hockney, que dies enrere va fer 80 anys, no ha deixat mai d’experimentar amb les tècniques i els colors, i encara avui continua pintant cada dia. El repàs profund a la seva obra ens mostra una vivacitat artística única. Des dels seus primers quadres, als 17 anys, veiem que pinta amb una curiositat insaciable, que es deixa influir sense complexos —com Picasso, com Matisse— i alhora explora la seva mirada sobre els clàssics. 

Als anys 70, Hockney va anar a Califòrnia i va començar a pintar piscines. Ningú ho ha fet millor que ell: la destresa per capturar la meravella de la llum sobre l’aigua, dels cossos desfent-se en el reflex, de l’esquitx al caire del trampolí. Des del centre de la mostra, la distorsió harmònica dels colors de les piscines ressona en l’evolució posterior: el cubisme de les polaroids, els paisatges gairebé lisèrgics del Gran Canyó i després del seu Yorkshire natal, els retrats i autoretrats en iPad... Una capbussada hedonista que ens acompanya fins a la sortida, on David Hockney escriu a la paret un darrer missatge de comiat: “Love life”. Estima la vida, en unes lletres de color blau marí, d’aquell blau que agafa l’aigua a la part fonda de la piscina.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de juliol del 2017.

La malla d'uns i altres

Joyce, en català, es diu Mallafrè, pel reusenc Joaquim Mallafrè Gavaldà. El traductor de l’Ulisses i els Dublinesos joycians ha dotat la literatura catalana d’un gavadal de solucions expressives a través del trasllat al català d’obres d’Alan Ayckbourn, Samuel Beckett, Henry Fielding, Rudyard Kipling, Thomas More, Harold Pinter o Laurence Sterne. O poemes en anglès de Borges. Recordo haver llegit, fa molts anys, un llibre de Mallafrè cabdal en l’àmbit de la traducció: Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària (Quaderns Crema, 1991), en el qual primer situa el lector en el marc de la teoria de la traducció i després l'acompanya fins a la rebotiga del traductor amb força exemples destinats a desactivar el síndrome de la “nota de traductor”. Mallafrè se sent còmode en el seu paper de mitjancer i no s’ha prodigat en obra pròpia. Per això és un petit esdeveniment que l’editorial tarragonina Arola hagi aplegat textos esparsos en un volum miscel·lànic que porta un títol molt adequat pels temps que corren: Uns i altres. Tal i com assenyala Francesc Parcerisas en el pròleg, el recull de textos conforma un inventari de les tasques d’un intel·lectual. De seguida descobrim com el Centre de Lectura de Reus esdevé l’entorn propici perquè un jove lletraferit es formi, prengui consciència de les magnituds que l’envolten i, finalment, es llanci en braços de l’anglofília, paradoxalment gràcies als consells de la seva exprofessora de francès Sofia Ventosa.


       Els Uns del llibre són els autors locals d’aquell entorn, a alguns dels quals (Aravat, Gebellí) dedica extensos estudis que ens permeten albirar, en un discret segon pla, escenes autobiogràfiques. Descobrim un jove Mallafrè presentant Josep Pla al Centre de Lectura. Els protagonistes de la segona part del volum, els Altres, són molt més coneguts: Sterne, Joyce... Però sense els primers segurament les celebrades traduccions de Mallafrè no existirien. Sense el veritable coneixement dels uns, mai no prenem consciència de l’existència dels altres. Malament rai, si només entenem l’alteritat com una fugida! Els textos del volum formen una malla compacta d’interessos lletrats, amb algunes escletxes notables que permeten albirar els secrets del doll verbal de Mallafrè, sempre hedonista, com quan atribueix la seva competència verbal a “la riquesa de la tradició oral dels meus pares, expressada en tertúlies de sobretaula amb versos, acudits, cançons, anècdotes, abundància de frases fetes... tot plegat en un entorn sense ràdio ni televisió”. Aquest aire oral recorre tot el volum i tota la seva producció. Per això, no resulta sorprenent que, en plena anàlisi teòrica dels problemes de traducció, recorri als seus records d’infància: “Traduint Fielding i Sterne, o Joyce i Beckett, se m’insinuaven solucions sentides al germà gran, al mercat de Reus dels dilluns, punt de confluència de girs dialectals, de partides de billar i d’argot de gitanos”. Entre els uns i el altres, Mallafrè dignifica la tasca dels mitjancers.

Màrius Serra. La Vanguardia, 12/8/17

divendres, 11 d’agost de 2017

Estiu 92, estiu 93

¿On eres l’estiu de 1992, quan van inaugurar els Jocs Olímpics? Tots, més o menys, tenim una resposta personal, però amb el temps s’ha anat tornant més difosa i genèrica. El meu record és que aquells dies, amb uns amics, vam anar a veure una jornada d’atletisme. Era una tarda d’entrades barates, de primeres eliminatòries, i a l’estadi no hi havia gaire gent. Uns homes molt corpulents competien en el llançament de disc. ¿O era martell? Aquests dies hem vist milers d’imatges dels Jocs, les mateixes que quan es van commemorar els 10 anys, i els 20. El pebeter, les medalles, els plors d’emoció, la Caballé i Freddy Mercury, amics per sempre... Els millors Jocs de la història, dèiem convençuts. 

Els catalans, i els barcelonins en particular, som molt aficionats a recordar efemèrides. Ens agrada reviure un passat feliç, sobretot si alhora ens inocula una mica de vanitat per al present. Em pregunto d’on ve aquesta afició. ¿És un acte melancòlic? ¿És potser l’escenificació de la vida en un bucle, on tot torna? A vegades és com si tinguéssim més confiança en el passat que en el futur... De sobte fa la impressió que, al llarg d’aquests 25 anys, els Jocs de Barcelona 92 s’han convertit definitivament en una mena de ficció col·lectiva, en un relat del qual tots tenim la sensació d’haver format part, i que ens satisfà perquè aparentment acabava bé.

Un any després, l’estiu de 1993, una altra història tenia lloc: una nena de sis anys, que es deia Frida, veia com la seva mare moria de sida i havia d’anar a viure amb uns oncles i una cosineta, a pagès. Els dies passaven en una mena d’exili afectiu, on l’estima dels seus nous pares, i a estones d’uns avis massa tibats, anava obrint-se camí, guanyant espais d’amor fins que al final sobreeixia a través d’unes llàgrimes inesperades i, tanmateix, del tot necessàries. Estiu 1993, la pel·lícula de Carla Simón, és una ficció basada en uns fets reals, que va viure la directora, però això tant li fa: lluminosa i captivadora, s’imposa a través dels silencis i sobreentesos, però també d’una tendresa a flor de pell. Quan la veiem, tot ens sembla proper, viscut. Més real que els fastos del 92.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de juliol del 2017.

dissabte, 5 d’agost de 2017

1-O (UH, oh), el poema

L’any 97 del segle passat va sortir publicat un dels llibres més excepcionals de la poesia catalana del segle XX: UH d’Enric Casassas. El va publicar, entre Aiguafreda i Centelles, l’Associació Cultural Container 93 8440719, amb il·lustracions de Stella Hagemann. Una dècada després, l’any 7 d’aquest segle, Pagès el va reeditar. UH és un poema d’alta velocitat que configura un univers en ell mateix, que verbalitza el desori i defuig els missatges edificants, entre altres coses perquè no construeix cap història, sinó que l’és. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, hi sosté. Enric Casassas Figueres, poeta, s’escrivia “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” abans de canviar-se una lletra del cognom Casassas (ara Casasses) i deixar de ser monovocàlic. Ah. Ara fa vint anys va fer pública la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que havia traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia, un rap, una inversió del dos, tot un dia de poesia. Nou mil setanta-dos versos emmarcats de vint-i-vuit en vint-i-vuit en tres-centes vint-i-quatre càpsules planes sense numerar, potser per ganes de no fer números o potser per tenir verament tots els números al pap.


A UH Casasses celebra una festa verbal extraordinària, el més semblant a una jam session del verb composta per múltiples peces d’un mosaic que admeten lectures del dret i del revés. Literalment, llegiu i ja m’ho direu: “per sucar-hi melindromes palindros/ per ull llur ep/ ras sap passar/ poc a poc cop a cop/ el baf afable/ sota la tos/ ne mamen/ i ella la llei /i tot i llenya i anyell i tot i tot/ era faré/ nena nen/ o rajar o/ un tro fort nu/ ara ara i la calí ara ara/ un tro fort nu/ o rajar o/ nena nen/ era faré/ tot/ i tot i llenya i anyell i tot i/ i ella la llei/ ne mamen/ sota la tosa/ el baf afable/ poc a poc cop a cop/ ras sap passar/ per ull llur ep/ mata’m ara farà mata’m/ taca’t tacat”. L’agost de 2013 Clara Garí va suscitar que recités UH complet a la Nau Coclea, a Camallera, durant una sessió en la qual es va pondre el sol mentre Casassas (llavors ja Casasses) invocava dadà, babau i els torbadors trobadors alhora, blanquejava l’economia submergida del balbuç i es lliurava al recompte dels tresors ocults, tot afirmant que UH no és un poema riu sinó un poema salmó. Periòdicament s’alcen veus que denuncien el baix relleu de la literatura en català. Només cal exposar aitals portaveus del desastre al crit incontinent del papu Casasses per desmentir-los. Fa feredat per la frescor ignota que l’alena. UH els fa por perquè és un exercici esborronador d’emborrossar-se el rostre amb un vel que no és de maia sinó de mai. A Casasses no li cal cap sofisticat procés elaborador ni tampoc alambins auris per destil·lar el seu crit de papu abocat a “desanalitzar l’atzar/ sobirana/ passió entre/ trair i art”. L’art que propugna és el destí d’un clan que no es vol permetre caure en el clot solemnial de la forma reconsagrada i viu amatent a les anades i vingudes de la marea i de la maria. UH, oh!

Màrius Serra. La Vanguardia 5/8/17

Entradas populares

Compartir