Estiu 92, estiu 93

¿On eres l’estiu de 1992, quan van inaugurar els Jocs Olímpics? Tots, més o menys, tenim una resposta personal, però amb el temps s’ha anat tornant més difosa i genèrica. El meu record és que aquells dies, amb uns amics, vam anar a veure una jornada d’atletisme. Era una tarda d’entrades barates, de primeres eliminatòries, i a l’estadi no hi havia gaire gent. Uns homes molt corpulents competien en el llançament de disc. ¿O era martell? Aquests dies hem vist milers d’imatges dels Jocs, les mateixes que quan es van commemorar els 10 anys, i els 20. El pebeter, les medalles, els plors d’emoció, la Caballé i Freddy Mercury, amics per sempre... Els millors Jocs de la història, dèiem convençuts. 

Els catalans, i els barcelonins en particular, som molt aficionats a recordar efemèrides. Ens agrada reviure un passat feliç, sobretot si alhora ens inocula una mica de vanitat per al present. Em pregunto d’on ve aquesta afició. ¿És un acte melancòlic? ¿És potser l’escenificació de la vida en un bucle, on tot torna? A vegades és com si tinguéssim més confiança en el passat que en el futur... De sobte fa la impressió que, al llarg d’aquests 25 anys, els Jocs de Barcelona 92 s’han convertit definitivament en una mena de ficció col·lectiva, en un relat del qual tots tenim la sensació d’haver format part, i que ens satisfà perquè aparentment acabava bé.

Un any després, l’estiu de 1993, una altra història tenia lloc: una nena de sis anys, que es deia Frida, veia com la seva mare moria de sida i havia d’anar a viure amb uns oncles i una cosineta, a pagès. Els dies passaven en una mena d’exili afectiu, on l’estima dels seus nous pares, i a estones d’uns avis massa tibats, anava obrint-se camí, guanyant espais d’amor fins que al final sobreeixia a través d’unes llàgrimes inesperades i, tanmateix, del tot necessàries. Estiu 1993, la pel·lícula de Carla Simón, és una ficció basada en uns fets reals, que va viure la directora, però això tant li fa: lluminosa i captivadora, s’imposa a través dels silencis i sobreentesos, però també d’una tendresa a flor de pell. Quan la veiem, tot ens sembla proper, viscut. Més real que els fastos del 92.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de juliol del 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma