dissabte, 12 d’agost de 2017

Hockney i les piscines

David Hockney, A Bigger Splash (1967)

M’encanten les piscines a l’estiu. La meva primera pàtria va ser una piscina de plàstic groga al jardí de casa. M’hi banyava tot sol, als dos anys, mentre el sol feia la rateta en aquells quaranta centímetres d’aigua. Una piscina a l’aire lliure és un intent de capturar el cel, el gran blau, l’infinit. Si el mar és complex com una novel·la, una piscina és un conte: veus on comença i on acaba. Vaig créixer banyant-me a les piscines públiques i, anys després, vaig llegir aquell conte extraordinari de John Cheever, El nedador. El protagonista es va banyant a totes les piscines dels seus veïns —neda i beu whisky, neda i beu whisky—, i aquell joc es converteix en una mena de descens als inferns aquàtics de l’estiueig: el final és l’anunci de la tardor i una casa familiar closa, una piscina abandonada a la seva sort.

Les piscines transmeten una calma refrescant, sobretot quan les traspassa la llum del sol. Per això, si aquest estiu aneu a París, heu de visitar l’antològica de David Hockney que hi ha al Centre Georges Pompidou. Hockney, que dies enrere va fer 80 anys, no ha deixat mai d’experimentar amb les tècniques i els colors, i encara avui continua pintant cada dia. El repàs profund a la seva obra ens mostra una vivacitat artística única. Des dels seus primers quadres, als 17 anys, veiem que pinta amb una curiositat insaciable, que es deixa influir sense complexos —com Picasso, com Matisse— i alhora explora la seva mirada sobre els clàssics. 

Als anys 70, Hockney va anar a Califòrnia i va començar a pintar piscines. Ningú ho ha fet millor que ell: la destresa per capturar la meravella de la llum sobre l’aigua, dels cossos desfent-se en el reflex, de l’esquitx al caire del trampolí. Des del centre de la mostra, la distorsió harmònica dels colors de les piscines ressona en l’evolució posterior: el cubisme de les polaroids, els paisatges gairebé lisèrgics del Gran Canyó i després del seu Yorkshire natal, els retrats i autoretrats en iPad... Una capbussada hedonista que ens acompanya fins a la sortida, on David Hockney escriu a la paret un darrer missatge de comiat: “Love life”. Estima la vida, en unes lletres de color blau marí, d’aquell blau que agafa l’aigua a la part fonda de la piscina.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de juliol del 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir