diumenge, 13 d’agost de 2017

Literatura de platja

Probablement és només una qüestió d’estadística, però fa uns dies, passejant per una platja de la Costa Daurada, vaig albirar quatre estiuejants que llegien el mateix llibre: gruixut, coberta negra, títol curt. Semblava un anunci, i era fàcil endevinar que es tractava de Patria, l’èxit de Fernando Aramburu (Tusquets). Amb la certesa, tanmateix, arribava també l’estupefacció: ¿Patria és una novel·la per a la platja? D’entrada, les relacions entre dues famílies basques amb el rerefons dels anys de conflicte amb ETA no lliguen gens amb la flaire de crema solar. Però potser els lectors d’aquesta mena de llibres amb substància, que demanen retentiva de noms, hi troben el contrapunt ideal per a l’evasió: en un entorn relaxat, una ficció exigent que et fa estar alerta i no et permet gaires excursions mentals —com la vida mateixa—. O potser és tot el contrari: Patria és només una disfressa, la coartada intel·lectual que et permet estar à la page i alhora dedicar-te al noble art de badar i observar els altres banyistes, mentre passes pàgines a la babalà.

En el fons es tracta de saber quins són els millors llibres per llegir sota una ombrel·la, sempre a punt de rebre el cop d’una pilota mal jugada. Una opció és buscar el contrast de temperatura i optar per una novel·la sota zero: per exemple un crim d’autor nòrdic, tipus Henning Mankell, o un dels jocs entre memòria i paisatge (nevat) que proposa gairebé sempre Per Petterson, com ara A Sibèria (Club Editor). Si es vol fer servir el mar proper com a atmosfera, llavors hi ha distraccions com Kafka a la platja, de Haruki Murakami (Empúries), i si es prefereixen aigües més braves, cal anar a les les novel·les de Joseph Conrad, o fins i tot la seva Memòria personal (L’Avenç), en què l’autor recorda les primeres experiències al mar. 

Els requisits de la literatura de platja són insondables. Fa anys, en un article recollit al volum Estiu tot l’any (Quaderns Crema), el professor Anton M. Espadaler va arribar a la conclusió que l’autora ideal per al ritme de platja era Françoise Sagan i sobretot el seu Bonjour, tristesse. El secret es trobava en el la mida dels capítols, tan curts que, quan el sol comença a fer nosa, sacaben i arriba oportunament el moment de remullar-se. Xip-xap i tornem-hi. Una qualitat, qui ho diria, que també tenen els capítols de Patria.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 d’agost del 2017.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir