dimecres, 13 de setembre de 2017

Fosforescència (Crònica de la Diada)

A la una del migdia, un restaurant especialitzat en pollastres del carrer Nàpols és ple de gom a gom de manifestants, agrupats en taules llargues. A les tres un segon torn del mateix perfil pren el relleu. Als respatllers de moltes cadires pengen les motxilles grogues amb el pack oficial de la manifestació: la samarreta fosforescent i el vano del sí (el vano o Albano?, em pregunta una seguidora dels mots encreuats). Som a unes quantes illes de la zona perimetrada de seguretat. Fa una certa impressió veure la tirallonga d’autocars aparcats en segona fila al carrer Bruc. Falten dues hores pel moment fosforescent i l’Eixample és una gigailla pacificada al costat de la qual qualsevol superilla és una miniatura. La gent menja entrepans asseguda a les àmplies voreres del passeig de Sant Joan. Una àvia repassa amb els seus nets totes les manis que figuren a l’esquena de la samarreta oficial: “la teva germaneta va néixer entre la Via i la ve baixa”, li diu. Els Mossos tallen el carrer Aragó amb tres vehicles en ziga-zaga.
Arribo al meu tram, el 306. Quan la cosa engega, el minut de silenci per les víctimes de l’atemptat del 17-A és, de llarg, el moment més solemnial. La gernació, fins ara alegre i sorollosa, calla disciplinadament. Quan ja començo a témer que en qualsevol moment sonaran els primers compassos del Cant dels ocells, oh sorpresa!, tot s’atura. Tot llevat dels helicòpters que ens sobrevolen i compassen el commovedor silenci amb el batre de les seves hèlices. En són metrònom i amb la seva monòtona percussió contribueixen a ressaltar la magnitud del silenci ciutadà. Després, l’espera adopta una banda sonora eclèctica, que enllaça el cant dels Segadors amb la sensacional Louisiana o els camps de cotó amb Els Amics de les Arts i l’Orfeó Català. Enguany, les instruccions de la performance multitudinària són relativament senzilles, de manera que els últims moments abans de les 17.14 s’allarguen una mica. Però, a diferència d’altres edicions, la megafonia està ben ajustada i abasta molts dels trams, com a mínim els del passeig de Gràcia. L’espera de la pancarta que ens ha de passar pel damunt s’allarga. Al sol, fa calor. Tornen els càntics habituals, una rossa bona ànima ens ruixa amb un polvoritzador d’aigua i un voluntari de l’ANC es posa un tricorni de plàstic i un bigoti de pega per distreure el personal. La gent diposita monedes i bitllets (de 10 euros o de 20, fins on puc clissar) a les urnes de cartó de la caixa de resistència, en solidaritat amb els condemnats.
Quan, finalment, arriba la pancarta zenital, comença el joc de samarretes. Al meu costat, uns joves canten una cançó dels Oques Grasses que diu “Els passos importants es fan sense roba” mentre es treuen la samarreta i es posen la fosforescent. D’altres se l’entaforen al damunt de la que ja portaven, però ho fan amb molt de glamur, tal com afirma una cinquantina desacomplexada de Sant Adrià del Besòs que es diu Xènia. El pas de la pancarta per damunt dels nostres caps transforma la diversitat en fosforescència. Em recorda el paisatge humà de les finals de la Copa del Rei que el Barça ha jugat amb l’Athletic. L’afició culer acostuma a comparèixer lluint samarretes de diversos colors mentre que els bilbaïns van tots amb la mateixa. Sota el pal·li pancartista, entrem culers i sortim bilbaïns. Algú intenta adaptar el cant de l’in-inde-independència a fosforescència, però no cola.

Màrius Serra. La Vanguardia. 12/9/17

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir