Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2017

"Thank God it's Friday"

Imatge
Les converses tenen molts fils. De vegades convergeixen, però n’hi ha uns quants que apareixen sempre. El sexe n’és un. Hi ha parlants que, sigui quin sigui el context, sempre acaben allà mateix. No hi ha conversa de grup que no toqui el tema, fins al punt que de vegades per referir-s’hi es parla de converses monotemàtiques o, més directament, de monotema. D’un temps ençà, potser d’una manera més clara des del vint de setembre, el monotema és un altre: la qüestió catalana (o el desafío separatista, segons qui en parli). En els últims dies ha irromput amb tanta força que ha estat capaç d’arraconar el futbol als ­canals esportius, que no és poc. Vivim amb l’iPhone al cor, pendents del minut a minut, i rebem un munt de missatges. Entre d’altres, els de la convocatòria d’accions pacífiques amb què les entitats sobiranistes practiquen la mobilització creativa. Tan aviat som cridats a treure 155 euros del banc com a treure les espelmes de l’armari. Reprodueixo l’últim que he rebut per a qu…

L'obsessió nuclear del PP

Imatge
Divendres, Francesc-Marc Álvaro feia una valoració pertinent de les paraules de menyspreu que el ministre Íñigo Méndez de Vigo va llançar contra la dedicatòria de Pep Guardiola a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart després del partit de Champions del Manchester City: “L’opinió d’un esportista –va dir el ministre amb sintaxi atropellada– quan parla d’altres coses que no és allò que sap o fa bé és com la que tinc jo quan parlo de física nuclear, que no en sé ni una paraula”. Álvaro recordava a la seva columna que els debats polítics no són acadèmics perquè no tracten de qüestions teòriques discutides per savis sinó de realitats contingents. És a dir, que les opinions polítiques de cadascú no depenen pas de coneixements tècnics com els que pot lluir una analista, sinó de les prioritats, la posició moral o els interessos de l’opinant. Quan el tennista Nadal va dir que declarar la independència era com saltar-se un semàfor expressava una opinió tan respectable (i discutible) com la de Guardiola…

Els riscos de l'alegria

Imatge
Vivim temps de contrastos que provoquen sobtats atacs d’eufòria i davallades als reialmes de la foscor emocional. A la Sala Beckett dimecres es va estrenar L’alegria de Marilia Samper. Mostra la lluita extenuant d’una mare (Lluïsa Castell) amb els seus veïns (Montse Guallar, Andrés Herrera) per adaptar l’entrada de l’edifici a les necessitats del fill (Alejandro Bordanove) que va amb cadira de rodes perquè té una paràlisi cerebral. Només són nou graons, però més infranquejables que el mur de Berlín. Els primers minuts de la funció, sense paraules, abdueixen l’espectador. El fan penetrar en l’atmosfera de l’obra com un cos celest penetra en l’atmosfera de la Terra, amb la inclinació justa per no esclatar fet miques. La mare vesteix el fill que seu, un pes mort, a la cadira de rodes. Tots dos actors ho broden. La Lluïsa perquè ho va fer moltes vegades amb la seva filla Júlia (nom del personatge que interpreta) i l’Alejandro perquè s’ha preparat a consciència a l’escola d’educació espec…

Edward Gorey, gats i nens

Imatge
Gorey, sempre Edward Gorey. Passen els anys i les seves il·lustracions no envelleixen. Al contrari, tornen sovint amb una pàtina de novetat. Potser perquè ja van néixer amb un aire antic, com si fossin el testimoni d’una època que creixia i trobava la plenitud sobretot en la imaginació del seu autor, ens mirem els dibuixos d’Edward Gorey i ens lliurem al seu poder evocador. Potser el que ens atreu més és la familiaritat, un món que ens situa entre el trasbals imminent i una alegria que és una mica infantil, però no pas ingènua. Edward Gorey va morir l’any 2000, als 75 anys, però les obres que escrivia i dibuixava, màxima expressió del seu univers particular, es continuen reeditant: L’hoste incert, L’arpa sense encordar, L’ala oest... Algunes es troben en català, a Angle editorial, i la majoria segueixen vives en castellà gràcies a Libros del Zorro Rojo. 

Els darrers anys, a més, s’ha anat recuperant l’obra que durant anys va fer en col·laboració. Gorey va il·lustrar desenes de cobertes…

Dificultats de l'espanyol

Imatge
Sento el ministre Dastis declarar a la televisió francesa CNews que a Catalunya hi ha una llengua i una cultura respectades que no pateixen cap repressió. No sé pas a quina es refereix, però sigui quina sigui me’n congratulo. El respecte lingüístic és fonamental. Afegeix que si algú va a Catalunya només sentirà parlar en català. D’aquesta segona afirmació dedueixo que el senyor Dastis, ehem, s’ha passejat poc per Catalunya. La següent frase m’ho referma: “Els que volen parlar castellà es troben amb dificultats”, diu amb la boca petita, sota el mostatxet blanc. Dificultats? Penso que potser algú li ha explicat la típica confusió entre el cafè amb llet o amb gel, sense aclarir-li que aquesta és una dificultat dels que volen parlar en català. A quina mena de dificultats es deu referir el ministre del bigotet canut? Conec molts castellanoparlants que li ho podrien desmentir (alguns ja ho han fet). Però l’entrevista continua. El periodista, en línia amb les declaracions del senyor ministr…

Pragmàtica de la llengua

Imatge
Quan es parla de pragmatisme sovint s’oblida que la pragmàtica és (també) una disciplina lingüística. El DIEC la defineix com una “Branca de la lingüística que estudia la llengua amb relació al seu ús i als usuaris, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la dixi i les inferències”. Dixi, aquí, no al·ludeix a cap personatge de dibuixos animats com el Piuet, sinó a una funció lingüística que assenyala les circumstàncies en què es produeix l’enunciació. La dixi del requeriment que el Govern Rajoy va enviar per burofax el dia 11 ha fet vessar rius de tinta. Avui dilluns 16, a les deu del matí, venç el termini per a una resposta que, quan escric aquestes ratlles, encara no s’ha donat. L’enunciació del requeriment és tan específica que figurarà en els futurs manuals de pragmàtica. Abans d’enumerar les conseqüències d’una resposta afirmativa a la pregunta de si a Catalunya s’ha declarat la independència, l’escrivà acota el terreny: “Y a estos efectos la ausenc…

Monturiol a la ficció

Imatge
El president Puigdemont va parlar dues vegades de “desescalar” en el seu discurs de l’Anunciata (d’anunci i enunciació però no pas declaració ni proclamació) “del mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”. Per empetitir, rebaixar o minorar la magnitud del conflicte va triar l’anglicisme desescalar. De (des)escalar el DIEC només en recull el sentit alpinista, i no pas en aquesta accepció de “reduir l’escala del conflicte o revertir l’escalada de tensió”, però la majoria d’oients ho va entendre i, en aquest cas, no ha calgut enviar-li per burofax cap requeriment per confirmar què volia dir. Tot i aquesta lloable voluntat desescaladora, fa vint-i-quatre dies (des de les detencions del 20-S) que vivim submergits en un bany de realitat política tan intens que gairebé no deixa espai per a res més. Són múltiples els actes, estrenes i presentacions que s’han paralitzat. L’addicció al vertiginós minut a minut de l’actualitat política provoca un veritable desc…

El dia de la fi del món

Imatge
Quan l’any 1981 Mario Vargas Llosa va publicar La guerra del fin del mundo no ens hauríem imaginat mai que la nostra generació podria assistir a l’arribada del dia de la fi del món. L’escriptor d’Arequipa hi recreava literàriament la guerra de Canudos, un episodi militar històric del 1897 al nord-est del Brasil quan el canvi de segle suscitava missatges apocalíptics sobre la fi del món. Val a dir que, per una vegada, vam pecar de poc imaginatius perquè, respectats lectors, avui dimarts deu d’octubre de dos mil disset el món tal com el coneixem es pot acabar. Avui podem presenciar un fet insòlit que, en cas de produir-se, deixarà en estat de xoc més de quaranta milions de persones de manera directa i moltes més de manera indirecta, que posteriorment les pot fer caure en depressió durant mesos, si no anys, quan la buidor mortificadora que es derivarà dels fets d’avui es faci cada cop més evident, tot imposant la seva irreversibilitat d’una manera atroç en les torturades ànimes dels cre…

Què fer amb el paper R

Imatge
Ara mateix, una de les coses que més em preocupen és la qüestió del paper R. A casa, anomenem així el paper reciclat. No pas el que llencem al contenidor blau, amb revistes i diaris, sinó els fulls que reutilitzem. Ja fa anys que imprimeixo al dors de fulls usats guions de ràdio, esquemes de conferències, pregons, textos dels llibres que vaig escrivint o altres textos de l’àmbit domèstic. Vaig agafar l’hàbit de guardar fulls amb el dors en blanc quan vaig traduir un llibre sobre la desforestació de l’Amazònia i ja no me n’he pogut estar mai més. Reconec que és perillós, perquè de vegades en guixes per fer una llista i al dors t’hi apareixen escenes pujades de to d’alguna novel·la o factures que va caldre repetir. En aquests dies turbulents dels nous fets d’octubre trobo que tothom parla de mediació, de la declaració d’independència i dels canvis (temporals) de seu social d’empreses catalanes, però ningú no es refereix al terrorífic cas dels tretze milions de fulls volants malbaratats…

Poemes de zero mots

Imatge
Dijous, mentre aquí tothom es dedicava a suggerir noms per a una hipotètica llista de mediació en el conflicte polític, al Centre d’Études Catalanes de la universitat de París-Sorbonne vam celebrar una jornada sobre l’escriptura condicionada. El títol, “L’Écriture sous contrainte dans les littératures catalane et française”, remet al terme original de l’Oulipo: la famosa contrainte, que per aquests verals hem anat traduint per constrenyiment, constricció o trava. Es tractava, en tot cas, d’una jornada acadèmica per celebrar la publicació de la traducció catalana de La disparition (1969), novel·la lipogramàtica escrita sense E per Georges Perec, que Adrià Pujol Cruells ha traslladat al català sense A a L’eclipsi (L’Avenç, 2017). La jornada va tenir un aire excepcional. Un dels ponents, el traductor al català de La vie, mode d’emploi Ramon Lladó, no va venir per l’actual situació política. Alguns dels assistents portaven sota el braç l’exemplar de Libération que passarà a la història pe…

Addictes a la clandestinina

Avui, dia d’aturada general, aprofito per descriure una nova addicció que triomfa en la societat catalana. En podríem dir clandestinina. A banda de l’èpica i la lírica, als fets d’1-octubre també hi va haver psicodèlia. El referèndum ens ha deixat un grapat d’històries, emocions, percepcions i reaccions. La sang i els hematomes menen a l’èpica de la resistència pacífica d’una ciutadania molt transversal a unes càrregues brutals d’éssers uniformats. L’abraçada a un mosso a l’Aran o les ovacions generals que aquests altres éssers uniformats van rebre per part de la mateixa ciutadania remet a la lírica. Passar-me trenta hores gairebé ininterrompudes al veí CEIP Torrent de Can Carabassa, el meu col·legi electoral al barri d’Horta, m’ha permès experimentar l’èpica, la lírica i, sobretot, la psicodèlia. He conegut un munt de persones, de qui no cal dir noms, que han arriscat amb naturalitat. Ho han fet perquè hi creien, perquè han seguit uns patrons morals que alguns éssers fatus titllen d’…

2 d'octubre, "the day after"

Temps era temps, els articulistes escrivien coses com ara “demà (avui per al lector)”. De mica en mica, l’era digital ha esborrat la frontera dels dies, i ara llegim cròniques de fets gairebé simultàniament al seu esdevenir. En l’era digital, el periodisme escrit ja practica el gènere “en directe” amb partits de futbol o jornades electorals, com la d’ahir. Però hi ha columnes, com aquesta, que ni són cròniques ni estan escrites en directe, sinó d’avançada. El rum-rum del dilluns el tanco cada divendres, en un romàntic homenatge a la setmana anglesa, i això vol dir que la mirada sobre l’actualitat fa una passa enrere per no enganxar-se els dits. Sobretot en dies com avui, 2-O, veritable exemple de l’endemà, “the day after”. Per més previsions que es facin, l’actualitat sempre és impredictible, però aquesta vegada la incertesa habitual s’ha vist multiplicada exponencialment. Ja fa anys que Artur Mas va advertir dels territoris desconeguts. Avui hi som de ple i, ara que escric, ni tan so…